El viatge i la xarxa: quadern sobre Història de les Ciències del Llenguatge

Però els gossos parlen o no parlen?

2011-12-06T20:17:00.004+01:00

Us faig arribar aquest al·legat d'Umberto Eco a favor de la capacitat de raonar i de comunicar dels gossos, una capacitat que ja van descriure alguns filòsofs va segles.

No deixeu de llegir els articles d'Eco (els publica en català el diari ARA), fan goig: clars i intel·lectualment estimulants!!!

UMBERTO ECO

Però els gossos parlen o no parlen?

Una dona estava buscant bolets amb una amiga que portava el seu gos quan li va picar una vespa, va entrar en xoc anafilàctic i va deixar de respirar. L'amiga va demanar auxili per telèfon, però l'ajuda trigava a arribar perquè eren en un bosc molt espès i era difícil localitzar-les. Aleshores el gos, en lloc d'obeir el seu instint i quedar-se allà llepant la mà a la moribunda, va sortir disparat com un coet, va travessar el bosc, va trobar l'equip de rescat i el va guiar fins al lloc exacte.

L'etnòleg italià Danilo Mainardi explicava fa poc aquesta història al Corriere della Sera per demostrar que els gossos no es regeixen exclusivament per l'instint, sinó que són capaços d'un comportament "intel·ligent". El gos d'aquesta història no sols va fer cas omís del que li manava l'instint (no allunyar-se de la malalta), sinó que també va elaborar un pla complex que implicava altres persones.

Aquesta història i els comentaris de Mainardi recorden l'extensa i antiquíssima literatura sobre la capacitat de raonament dels gossos, en particular les obres de determinats filòsofs grecs. Un dels textos que han exercit una considerable influència en la posteritat és la Història natural de Plini, escrita al segle I, que també tracta de peixos, ocells i altres espècies, tot i que se centra sobretot en el tema de la intel·ligència canina. Plini parla d'un gos que va reconèixer entre la multitud l'assassí del seu amo i que, amb lladrucs i mossegades, el va obligar a confessar el crim. També esmenta la història del gos d'un condemnat a mort que udolava al costat del cos del seu amo i que, quan un espectador li va tirar un tros de menjar, el va acostar a la boca del mort. I després, un cop van haver llançat el cadàver al Tíber, el gos va saltar a l'aigua per intentar rescatar-lo.

Però el debat més interessant des del punt de vista filosòfic sobre la intel·ligència canina ja havia tingut lloc com a mínim tres segles abans entre els estoics, els acadèmics i els epicuris. En el marc del debat estoic va sorgir un argument, atribuït al filòsof Crisip, que gairebé cinc segles més tard va reprendre i popularitzar Sext Empíric. Sext, filòsof i historiador grec, afirma que els gossos són capaços de fer un raonament lògic i, per demostrar-ho, va escriure que un gos, si arriba a una cruïlla de tres camins i el sentit de l'olfacte li indica que la presa no ha agafat ni el primer ni el segon, a l'acte es precipita cap al tercer sense ni tan sols aturar-se a ensumar. Probablement, el raonament del gos ha estat el següent: "La presa pot haver agafat aquest camí, o el segon o el tercer; ara bé, com que no és ni el primer ni el segon, ha de ser el tercer".

Sext també deia que els gossos tenen logos -raó- perquè saben què han de fer per curar-se quan es fan mal: treure's les estelles de les potes, mantenir immòbils els membres ferits i trobar les herbes adequades per calmar el dolor. Pel que fa a un llenguatge animal, és cert que els humans no entenem el que diuen els animals, però sí que ens adonem que els gossos emeten sons diferents segons les situacions.

Podem citar, per continuar, un contemporani de Plini, Plutarc, que en la seva obra Sobre la intel·ligència dels animals afirmava que, tot i que, sens dubte, el raonament dels animals és imperfecte en comparació amb l'humà, la manera com s'adapten a les situacions i prenen decisions demostra que sí que tenen aquesta facultat. I a Les bèsties fan ús de la raó , a aquells que creuen que és excessiu atribuir la capacitat de raonar a éssers que no tenen el concepte innat de la divinitat, Plutarc els respon que no tots els humans creuen en un poder diví.

A Sobre la naturalesa dels animals , una obra del segle II, Elià parla d'animals que s'enamoren d'éssers humans. Porfiri, un neoplatònic sirià, afirma a Sobre l'abstinència de menjar carn d'animals, una obra escrita més de cent anys després, que la intel·ligència dels animals és un bon motiu per fer-se vegetarià. D'aquests temes se'n va continuar parlant durant l'Edat Modera i han arribat fins als nostres dies.

Malgrat que no hi ha una definició de la intel·ligència canina acceptada universalment, hauríem de ser més sensibles a aquest misteri. I si bé és excessiu demanar que tothom es faci vegetarià, potser caldria, si més no, que els amos menys intel·ligents que els seus gossos deixessin d'abandonar-los al costat de la carretera.

L'oralitat es revela essencial per preservar el testimoni

2011-11-16T12:19:00.007+01:00

Aquest matí, de camí cap a la universitat, venia llegint el diari, i en mig de la depressió més absoluta (crisi econòmica europea, la vergonyosa i anacrònica campanya electoral, inundacions i aiguats a les costes...), m’he trobat una grata sorpresa al suplement cultural. Es tracta d’un reportatge sobre la recuperació de l’oralitat com a eina per a emmagatzemar la història. Comença amb aquest article d’en Xavier Folch:

Eric Havelock va deixar un títol memorable per a un llibre imprescindible: La musa aprèn a escriure (Paidós, 1996). I, de manera més eloqüent que altres historiadors, hi va posar de manifest fins a quin punt el passatge gradual cap a l'escriptura, entre els grecs, va ser vist, en una primera aproximació, com la intrusió del text en una situació oral. I aquesta intrusió, com també van saber veure, entre molts altres, Sòcrates o Plató, era sentida, alhora, una pèrdua. Sobretot perquè, siguin quines siguin les lleis d'una llengua parlada, es pot apostar en ferm, afirma Havelock, que el sistema d'escriptura, quan la llengua es posi per escrit, no donarà compte de l'oralitat més que de forma completament aproximada.

Els recels davant la paraula escrita que marquen el període de la il·lustració grega, seran, tanmateix, ràpidament superats. I, per això, a partir de llavors, la cultura occidental serà, en primera instància i de forma hegemònica, una cultura escrita. O per dir-ho de forma més precisa: una cultura que privilegiarà l'escriptura per sobre de l'oralitat.

L'oralitat, així, serà l'origen gairebé mític, el punt de partida abandonat, el residu, el indomable. Fins a cert punt, allò precultural i prehistòric perquè, a partir del segle V aC, l'escriptura definirà la cultura i, sens dubte, la història. Caldrà esperar vint-i-cinc segles per tornar a l'oralitat l'estatut de dignitat cultural que va tenir abans de l'aparició de l'escriptura. Molt temps, en definitiva, per recuperar el prestigi de la veu.

Ara, en l'època de la febre d'arxiu, per dir-ho amb l'expressió de Derrida, que caracteritza el furor i el frenesí documental del nostre temps, obsessionat per la memòria i el record, es torna a l'oralitat com una font per preservar alguna cosa del temps que s'esvaeix en el passat.

La Unesco va instituir el 2003 la noció, gairebé paradoxal, de patrimoni immaterial, per referir-se, sobretot, a certa riquesa oral d'algunes comunitats, que havia de preservar amb tant esforç com altres patrimonis materials, de naturalesa monumental. Així ho va fer, per exemple, amb la plaça Djemà el-Fna de Marràqueix. I així han proliferat, a tot el món, els arxius orals: per preservar la veu, aquesta oralitat més fràgil que el text escrit, potser l'esglaó més vulnerable de la nostra ja precària memòria.

Si us ve de gust continuar, us l'he penjat aquí:

Sobre la història de l'educació

2011-11-15T20:13:00.010+01:00

Deixo una petita aportació d'un vídeo molt interessant de Sir Ken Robinson que fa una reflexió sobre la història de l'educació i la situació actual. La forma de la narració em sembla molt original i el contingut pot ser interessant en relació a allò que tractàvem l'altre dia sobre les aportacions del llenguatge a la societat i a la educació d'una societat.

Espero que us agradi.

Nico

The Object of Linguistics in Historical Perspective

2011-11-12T14:17:00.005+01:00

En aquesta entrada del blog no pretenc explicar res que no s’hagi dit ja a classe o a les presentacions en power point de l’assignatura. Jo, personalment, vaig trobar l’article de Bugarski prou interessant, i per això vull presentar-lo aquí, sense fer-ne, però, un gran anàlisi. Simplement he pensat que estaria béfer-ne un resum, d’una manera una mica redactada, per a tots els que, per una raó o una altra, no van poder-se’l llegir.

The Object of Linguistics in Historical Perspective, de Ranko Bugarski

Són molts els àmbits d’estudi que toquen, d’alguna manera, el llenguatge: la psicologia, la literatura, la filosofia, la neurologia, la sociologia... Però cap d’aquestes disciplines tenen com a focus central el llenguatge en si mateix. És per això que la lingüística enfoca el fenomen del llenguatge des de dins, és a dir, com a objecte d’estudi. Tot i això, no és fàcil de determinar quin és el subjecte del “llenguatge en si”. Els lingüistes mateixos mai s’han acabat de posar d’acord sobre quin és, ja que cada punt de vista se centra en un àmbit del llenguatge, de manera que podem dir que el punt de vista crea l’objecte d’estudi. Per tant, més enllà de “la lingüística és l’estudi del llenguatge”, no podem en establir una definició més estreta.

Durant tota la vida de la lingüística hi ha hagut molta especialització, moltes tendències diferents. Si ens restringim als 200 últims anys, aquestes tendències es poden classificar en quatre corrents o paradigmes (els que vam veure a la classe del 7 de novembre):

— Filològic: és de caràcter diacrònic, considera el llenguatge un document històric, estudia textos i és molt proper a la historiografia i l’arqueologia. Es va desenvolupar durant el segle XVIII i inclou els comparativistes i els neogramàtics.

— Filosòfic (i sociopsicològic): s’interessa pel llenguatge com un mitjà de cognició i expressió de l’ésser individual i social de l’home. Està relacionat amb àrees com l’estètica i l’estilística. Grans autors d’aquest paradigma són Humbodlt, Sapir i Saussure (tot i que també apareixen al següent).

— Empíric (i descriptivista): tracta treball de camp i sovint llengües que no han estat documentades, de manera que s’enllaça amb l’antropologia cultural. Bloomfield n’és un representant.

— Axiomàtic: és on neix la lingüística moderna, amb autors com Saussure, Chomsky i Hjelmslev. Estudia la natura de les relacions, les oposicions, les categories i les regles subjacents del sistema del llenguatge i relaciona la lingüística amb la lògica, les matemàtiques i les ciències de la informació modernes.

Un dels problemes que han preocupat diversos autors durant anys és la qüestió de l’autonomia de la lingüística. Durant molts anys ha estat subordinada a la lògica, la història, la biologia, la psicologia i la filologia, de manera que calia una independència respecte d’altres camps del saber. Calia una metodologia específica, que es considerés una ciència autònoma. Va ser entre els anys 20 i 50 del segle XX, amb l’estructuralisme, que més es va predicar aquesta idea. Avui en dia, però, l’autonomia de la lingüística ja no és interessant, no es discuteix perquè ja fa anys que s’ha consolidat com a disciplina i és ben present a les universitats de tot el món.

Un altre problema és si la lingüística es considera una ciència natural, social, empírica, axiomàtica... Doncs bé, simplement combina elements de totes aquestes. Es diu sovint que és la disciplina més científica de les humanitats i la més humanística de les ciències.

Què és, històricament, lingüística? És a dir, quan podem considerar que comença la lingüística? És una pregunta complicada, ja que depèn de quina part de tota l’existència dels estudis sobre el llenguatge es pren com a crucial, com a criteri separador:

— Si considerem que els primers estudis descriptius, basats en una sola llengua o en especulació filosòfica, són suficients, la lingüística comença fa uns dos mil cinc-cents anys: els grecs.

— Si ens fixem en els estudis ja sistemàtics, comparatius i empírics d’autors com Grimm, Bopp o Humbodlt, la lingüística comença al segle XIX.

— Si, finalment, prenem les bases teòriques de concepció estructuralista i metodologia analítica, l’estudi del llenguatge no té gaire més de cent anys.

No hi ha cap base teòrica per afirmar comença pròpiament la lingüística, tot i que no és fins el segle XIX que realment adquireix uns fonaments teòrics, formats, sistemàtics i professionalitzats. En qualsevol cas, sí que es pot ben dir que en aquest camp, con en molts d'altres, les parts són més velles que el tot.

Potser, com va dir la Gemma a classe, és un article complicat, poc pedagògic. Però trobo que, un cop superat aquest obstacle, presenta unes quantes idees realment útils per a tothom qui estigui interessat en la lingüística en general (i en la seva història també, evidentment). Bugarski dóna una sèrie de pautes per entendre el desenvolupament de la nostra disciplina (els paradigmes, els tres criteris de datació, etc.) d’una manera concisa i efectiva.

Pere Casaldàliga

2011-11-09T18:19:00.001+01:00

Quan he vist la llista de personatges d'avui he de dir que n'he pogut conèixer un en persona i he pogut conversar-hi una bona estona durant un parell de dies. En concret és en Pere Casaldàliga. Vaig voltar una temporada pel Brasil i vaig fer cap al seu poble, a São Félix do Araguaia. Com que duia una enregistradora de veu a sobre, doncs vaig enregistrar-ne (valgui la redundància) les converses. Les podeu sentir en els següents enllaços del meu blog:

http://sodellengues.blogspot.com/2009/07/converses-amb-en-pere-casaldaliga-1.html

http://sodellengues.blogspot.com/2009/07/converses-amb-en-pere-casaldaliga-21.html

http://sodellengues.blogspot.com/2009/07/converses-amb-en-pere-casaldaliga-22.html

http://sodellengues.blogspot.com/2009/07/converses-amb-en-pere-casaldaliga-3_10.html

(és possible que abans d'escoltar la conversa sentiu publicitat)

El llenguatge: La creació continuada

2011-11-04T21:23:00.003+01:00

Fa uns dies, el programa Millenium, una de les grans joies del 33, va emetre una entrega titulada "El llenguatge, la creació continuada". Els lingüistes Jesús Tusón i Alícia Fuentes-Calle, l'historiador Romà Gubern i l'escriptor Pablo Raphael reflexionen al voltant del llenguatge i la seua utilitat. Aquí el teniu:

Project Nim

2011-10-21T21:22:00.003+02:00

Hola a tots!

Us deixo un enllaç on es parla del documental "Project Nim", dirigit per James Marsh.

Tracta de Nim, el ximpanzé que al 1973 va ser adoptat per un doctor nord-americà. Amb l'animal es van fer moltes proves, amb la finalitat de demostrar, o si més no investigar, la possible comunicació entre ells i aquests animmals.

Es diu que el documental té escenes molt tristes, per aquells més sensibles (m'hi poso la primera) que pateixen amb les pel·lícules d'animals. Encara no he tingut l'oportunitat de veure'l, però espero poder-ho fer aviat.

Trobo que aquesta entrada té a veure amb la història de la lingüística pel que fa als avenços (o passos enrere) de la investigació amb animals.

Pienso, luego existo: Emilio Lledó

2011-10-11T00:06:00.002+02:00

Pienso, luego existo és un programa que han estrenat fa poc a La 2. És un espai molt curiós: hi apareixen pensadors que no acostumen a sortir mai a la tele. I van parlant de coses que s’han pres la molèstia de pensar-les abans de dir-les. Doncs bé, diumenge passat van dedicar el programa a l’Emilió Lledó, l’autor que ens va presentar una agosarada Mercè fa uns dies. Durant l’espai es fa palesa la seua passió pel llenguatge i les paraules: Lledó assegura que va ser una gran revolució intel•lectual (“prodigiosa”) convertir el llenguatge en objecte, “des del subjecte que el vol entendre”. Diu Lledó que “hem de continuar interrogant el llenguatge per a evitar que ens manipulin, que ens enganyin, que ens ignoratifiquen”. També assegura que "el pensament és llibertat: és la lliberació de la ment" i creu que s'hauria de potenciar. Val la pena escoltar-lo.

Un pequeño viaje en pos de una lengua perfecta

2011-10-09T23:49:00.002+02:00

Umberto Eco

Título original: La ricerca della lingua perfetta nella cultura europea, 1993

La búsqueda de la lengua perfecta, Grijalbo Mondadori, S.A. Barcelona, 1994. 318 pág.

Umberto Eco (Alessandria, Italia 1932) es filosofo, ensayista, crítico literario, experto en semiótica y comunicólogo. A Eco se lo podría considerar como uno de los más grandes eruditos que ha dado el siglo XXI. Se puede observar en su larga y reconocida carrera que se forma de más de 30 trabajos y compone de ensayos sobre semiótica, estudios filosóficos o novelas. Además de haber ejercido como docente durante muchos años en diferentes universidades italianas, fundó en Bolonia la Escuela Superior de Estudios Humanísticos (iniciativa académica elitista para licenciados de alto nivel) con el propósito de difundir la cultura universal. En cuanto a sus reconocimientos, Eco ha sido nombrado doctor honoris causa por más de 35 universidades de todo el mundo, ha sido galardonado con el premio Príncipe de Asturias en Comunicación y Humanidades entre otros, lo que no deja indiferente a cualquiera. Dentro de sus trabajos, La Búsqueda de la lengua perfecta cobra vida como uno de sus libros sobre filosofía de lenguaje e historia del pensamiento.

El libro La búsqueda de la lengua perfecta, es un ensayo que constituyen 17 capítulos muy cargados de historia y filosofía. Eco en un principio establece dos límites, en el primero indica las escasas referencias extra o pre-europeas y en el segundo que es más de margen cuantitativo, insiste en la meditada selección de bibliografía y trabajos o proyectos sobre lenguas autenticas que son de su preferencia.

Se percibe de primera mano la utopía en búsqueda y reconstrucción de una lengua más que perfecta, quizá sagrada o divinizada, por lo que comenzar con el Génesis y el mito de la Torre de Babel, como paradigma para la conexión de las prácticas lingüísticas y sociales no es extraña, dado que abre la puerta para entender de primera mano como a lo largo de la historia siempre se acaba remontando al principio de nuestros días, cuando los hombres hablaban una sola lengua.

El lector se adentra en un recorrido por más de dos mil años, que constituyen en gran escala al estudio y mención de personalidades insignes del renacimiento y posteriores. Dante Alighieri con la lengua perfecta (capítulo 3); Guillem Postel con su utopía del regreso del hebreo como protolengua; Ramon Llull con el “Ars magna” (capítulo 4); o A. Kircher, participan con ideales parecidos. Este ensayo nombra trabajos como “La hipótesis monogenética y la lengua madre” que habla de la derivación de todas las lenguas de una única lengua madre. Se dedica un capítulo (capítulo 7) al alfabeto egipcio, los jeroglíficos y la fascinación que Kircher muestra por estos. Eco realiza un estudio al detalle y con esmero de las lenguas prebabélicas, las lenguas místicas, el indoeuropeo y el esperanto. Hay capítulos (capítulos 8, 9 y 10) en los que se hablan de lenguas mágicas y lenguas filosóficas. En cuanto al paso por el s. XVII (capítulo 12) se encuentran John Wilkins y la construcción de un lenguaje mundial artificial; Francis Lodwick (capítulo 13) autor de la primera publicación de un lenguaje basado en un carácter universal. Por otro lado está Leibniz (capítulo 14) y la asignación de un número a los conceptos o ideas, en cuyo efecto surgiría el cálculo lógico.

No hay que dejar de lado los proyectos del S.XVIII sobre lenguas universales o lenguajes espaciales, que introducen el proyecto de una lengua que elaboró un matemático holandés para poder interactuar con habitantes de otras galaxias.

A continuación en los últimos capítulos (16 y 17) sobre las lenguas internacionales auxiliares, donde se encuentra el esperanto, indica las objeciones, limitaciones y posibilidades políticas de estas. Llegado a este punto Eco deja caer que un proyecto de lengua internacional auxiliar es un proyecto más realista.

Sin quererlo y sin beberlo tantos siglos de búsqueda y reconstrucción de lo que se podría clasificar como un mito, produjeron efectos colaterales como el planteamiento de nuevas disciplinas y futuras investigaciones, que se traducen en lenguajes formales, proyectos de inteligencia artificial, lingüística comparada o investigaciones en nuevas ciencias como ciencia cognitiva.

En resumidas cuentas, este libro cargado de alto contenido y densidad conduce a la pregunta de si ¿puede haber una lengua vehicular perfecta que constituya la unificación político-social y cultural europea?

Un recorregut global per la història de la lingüística

2011-10-05T15:17:00.006+02:00

Černý, Jiří (1998) Historia de la lingüística. Cáceres: Universitad de Extremadura. 532 pàgines.

El lector que tingui a les seves mans l’interessant manual Historia de la Lingüística de Jiří Černý (Hradec Králové, República Txeca, 1936) de seguida que faci un cop d’ull a l’índex s’adonarà que és una obra completíssima. A diferència d’altres manuals, Černý es remunta als orígens de la disciplina fins a arribar a les noves disciplines a través de vint sengles capítols que omplen 500 pàgines.

La narració, doncs, és global i no és limita a ser un simple relat, una simple narració d’aquells fets o d’aquelles corrents que han anat marcant la història d’aquesta ciència. Černý acompanya la historia amb el seu tarannà crític, valorant la repercussió i la contribució de cada escola o disciplina en el desenvolupament de la lingüística. Les interpretacions de l’historiador esdevenen una referència molt interessant que ajuda a copsar la història de la lingüística, molt especialment si el lector tot just s’està introduint aquest camp.

Černý comença la seva Historia de la Lingüística amb una introducció acurada que orienta al lector. Així, l’autor delimita amb claredat què és la lingüística i què estudia, quines són les funciones del llenguatge, alhora que també esmenta algunes teories sobre l’evolució lingüística i l’origen de l’escriptura. Tot seguit, se situa en el període prehistòric i el període antic (destacant Mesopotàmia, Egipte, Aràbia en el primer; India, Grècia i Roma en el segon), del qual ja es conserven documents escrits i també teories sobre la llengua (capítols 2 i 3).

Un cop arribats a aquest punt, l’autor s’endinsa en el segle XIX (a partir del capítol 4), un segle clau en la historia de la lingüística, ja que per fi comença el període científic de la mateixa: la llengua es comença a analitzar de manera acurada i objectiva. És cert que potser l’autor (a l’igual que la gran majoria d’autors en els seus manuals) aprima massa el període prehistòric i precientífic i se centra massa en el període científic de la disciplina, però és comprensible ja que es tenen a l’abast més dades i estudis d’aquest últim.

En qualsevol cas, el narrador s’hi endinsa a través de l’exposició de les diverses escoles lingüístiques. Primer esmenta Saussure i l’estructuralisme (capítol 5), que proposa una nova concepció dels fets relacionats amb el llenguatge (es considera com un sistema en el qual els diversos elements ofereixen entre si una relació de solidaritat formant una estructura). Després, arriba l’Escola de Praga i la lingüística funcional (capítol 7). La llengua és considerada com a vehicle de la comunicació. I es posa èmfasi en la doble articulació del llenguatge (fonema i morfemes). L’escola del Copenhaguen (capítol 8) porta a l'extrem els plantejaments de Saussure i introdueix la lògica i la matemàtica per a l'estudi del llenguatge. Després, l’autor dedica un capítol a les altres escoles estructurals d’Europa (capítol 10) i un altre (capítol 11) a la gramàtica generativa transformacional.

Tot seguit, el manual se centra en l’aparició sobre les corrents i disciplines que sorgeixen a partir de la segona meitat del segle XX i que són cabdals en la lingüística actual. Així, l’autor parla de la lingüística computacional (capítol 15), la psicolingüística i la neurolingüística (capítol 17), la sociolingüística i l’etnolingüística (capítol 18), la semàntica i la semiòtica (capítol 19) i la filosofia del llenguatge (capítol 20), que a mode de cloenda es planteja qüestions sobre la naturalesa del llenguatge i el sentit de tot plegat.

L’autor recull tota la història de la lingüística amb un clar afany pedagògic i divulgatiu, cosa que el lector pot copsar des de bon començament. Així, el llenguatge que utilitza Černý és planer i precís, aspecte que sense dubte facilita que la lectura sigui fluida. De fet, la traducció del text original en txec (que es va publicar tan sols dos anys abans de l’original) l’ha fet el propi autor, la qual cosa garanteix que allò que l’autor ha volgut dir és justament allò que llegim en la traducció i no allò que ha interpretat el traductor de la obra.

En aquesta línia pedagògica i divulgativa, també ens trobem, a l’inici de cada capítol, un breu llistat dels diferents aspectes que es tractaran i una acurada contextualització, mentre que al final de cada capítol s’explica l’estat actual (si és important, si està obsolet...) del corrent o disciplina analitzats. A més a més, es digne d’esment el ventall de recursos que acompanyen al text: esquemes, gràfics, quadres (fins i tot comparatius), diagrames, fotografies.... Tots aquests aspectes fan, en definitiva, que aquest manual sigui una bona referència per a qualsevol interessant en la història de la lingüística.

Breu ressenya del llibre: Aproximación a la Historia de la Lingüística

2011-09-29T16:49:00.000+02:00

Tuson, Jesús,

Aproximación a la Historia de la Lingüística,

Editorial Teide,Barcelona. Primera edició 1982, 184 pàgines,
ISBN 84-307-7427-0; tapa tova

L'autor del llibre, Jesús Tuson Valls (València,1939) ha estat professor de lingüística a la Universitat de Barcelona durantquatre dècades, fins a la jubilació el 2009. La seva docència ha abastat matèriescom la Història de la Lingüística, la Semàntica, la Lingüística i Poètica i laTeoria i Història de l'Escriptura. És autor de diversos manuals sobrelingüística i ha publicat, amb gran èxit entre els lectors, llibres d'assaigsobre diversos aspectes del llenguatge i de la comunicació humana.

Aproximacióna la Historia de la Lingüísticadavant de la possibilitat de ser un llibre on s'hi van acumulant dades, dates ifites històriques, és més un llibre selecte i seleccionat sobre la història dela lingüística.

El llibre és un acostament a alguns temes centralsde la història de la lingüística queselecciona moments cabdals de lahistòria de la lingüística començant per la Grècia clàssica.

Jesús Tuson es decanta clarament per lalingüística generativa i transformacional i aquesta posició es pot apreciar alllarg de tot el llibre.

El llibre és una obra elemental dirigida aestudiants universitaris de filologia o de lingüística, però també pensada peral gran públic sense coneixements previs d’aquesta disciplina. Això sí, el lector podrà apreciar com el nivell del llibreva pujant a mesura que s’avança, fins arribar als últims capítols on lesexplicacions esdevenen més denses, on tot i això, es pot apreciar que ellllibre no s’ha concebut per a ser llegit per a especialistes.

L’astronomia serveix d’esquer per a justificar unllibre com aquest. L’astronomia avui és una ciència perquè es fonamenta en lafísica i en les matemàtiques. Tot i això, tota història de l’astronomia hauràd’incloure per força les concepcions d’Anaximandre el qual deia que la Terra ésun cilindre o fins i tot tenir en compte la visió geocèntrica de Ptolomeu. Una cosa semblantpassa amb la història de la lingüística on cal incloure-hi i tenir present lesetimologies intuïtives dels nostres avantpassats, les creences de Dante sobreles primeres llengües, les especulacions romàntiques entorn de l’origen delllenguatge, etc., que encara que no tinguessin cap base científica han defigurar a la història de la lingüística com a testimoni d’un procés que haevolucionat fins a l’etapa actual on la lingüística és una ciència.

El llibre començaposant en context al lector amb una breu introducció sobre la llengua i elllenguatge per després anar desenvolupant-se de forma cronològica a través deltemps, començant ja, al capítol dos, pels primers lingüístics coneguts de laGrècia clàssica amb Dionís de Tràcia i, en acabat, amb el romans amb èmfasi ambPriscià i Varró. Després continua al’època medieval fins els segles XVI i XVII i les especulacions de l’origen irelació entre les llengües vulgars i el llatí. El salt en la densitat icomplexitat dels capítols es produeix a partir del capítol 6 amb la lingüísticahistòrico-comparativa del segle XIX que es caracteritza, en un inici, per larecuperació de l’estudi del descobriment de les semblances entre el sànscrit iel llatí i el grec clàssics, que va tenir lloc al segle XVIII. En el mateixcapítol s’exposen de forma brillant i concisa els problemes de la reconstrucciói els arbres genealògics, per acabar parlant de l’evolució de la neogramàtica al’estructuralisme i de Wilhem von Humboldt. El llibre acaba amb el capítol 7,el de la lingüística del segle XX amb Saussure i Chomsky.

Al final de cada capítol Jesús Tuson, a peu depàgina, remet a una acurada selecció bibliogràfica que es troba al final delllibre i que es presenta classificada en paral·lel als capítols del llibre. Totsense tenir en compte les 12 pàgines posteriors de la bibliografia utilitzadaper a l’elaboració del llibre.

Un petit parèntesi

2011-09-28T02:27:00.002+02:00

Val a dir, i serveixi això de justificació covarda, que jo tampoc tinc gaire clar què pot tenir a veure una entrada com aquesta en un bloc d'aquesta mena. L'assignatura té per nom "Història de la lingüística", i sens dubte és una etiqueta que pesa: sona plena d'academicisme, penso jo.

Després, resulta que la feliç polisèmia entre història i història ens ha donat per a dues classes considerablement plenes de contes.

Quina feliç circumstància, en realitat!

Per més que encara no entengui del tot quin és el looping conceptual que fa lícit parlar de relats a Història de la lingüística, no seré tan contraproduent de negar-me aquest plaer. L'altre dia es va preguntar a classe quin era el sentit que tenia recórrer als relats a l'hora d'explicar un fet històric. Crec que una de les respostes fou que els relats entretenien. Per a mi, és així: els contes tenen la finalitat última d'entretenir.

I benvinguda sigui qualsevol espurna d'entreteniment en una classe!

En qualsevol cas, a desgrat d'aquesta introducció, segueix sense tenir gaire sentit (o jo no l'hi trobo) que escrigui un post com aquest. Em descarregaré de culpa dient que fou el Xavier Laborda qui m'instà a fer-lo. ¿Resulta mesquí mencionar-ho? Espero que no: maleïda feblesa de l'ego!

I no és tan greu, ben mirat.

Una presentació aquí, en societat, d'un llibre que vaig escriure fa uns anys i publicat la darrera primavera.

Ja sabeu: perquè Història de la lingüística s'ha omplert de contes, i potser llavors hi ha un petit racó, i té un petit sentit, que jo us mencioni també aquests:

El títol és "Cent cinquanta videojocs per a Playstation 3, setze relats quasi surrealistes", i l'ISBN, ves per on, jo no me'l sé.

Moltes gràcies!

(Aleix Ortuño)

Autobiografia intel·lectual de García Calvo

2011-05-31T20:11:00.007+02:00

2011: Reseña de Agustín Garcia-Calvo, "Cosas que hace uno"

Hola, Universitat

2011-05-10T18:20:00.011+02:00

El professor Jordi Llovet (Barcelona, 1947) ha publicat un llibre singular. És Adéu a la Universitat (Galàxia Gutemberg, 2011), amb l'inquietant subtítol "L'eclipsi de les humanitats". Jordi Llovet es va prejubilar fa un parell d'anys i ara publica en un assaig ben suggerent les raons de la seva retirada i el seu judici sever sobre l'estat de la Universitat.

La implantació del Pla Bolonya va coincidir, no pas per casualitat, sinó per causalitat amb el seu comiat. En el llibre, que l'autor descriu com una "llarga homilia", repassa la història de la Universitat, en les etapes medieval, renaixentista, il·lustrada i actual. I es plany per la pèrdua del paper de les humanitats en la formació universitària. Fa memòria dels seus anys de formació a la Universitat de Barcelona i dels que van seguir com a professor d'estètica, en els anys setanta, i de critica literària més tard.

L'interès que té per a nosaltres el relat i l'argumentació de Jordi Llovet rau en el coneixement de les institucions universitàries com a suport de les ciències. L'estudi de la filologia i de la lingüística és rellevant si va acompanyat de referències històriques sobre el desenvolupament del metallenguatge i de les institucions en les quals es desenvolupa. I Adéu a la Universitat aporta una informació rica, un judici rigorós i una vehemència narrativa que admira al lector.

L'assaig és una elegia, acompanyada de sentit de l'humor i unes crítiques que no deixen àmbit sense vituperar: les tesis doctorals i el directors de tesis, les estudis de gènere i literatura, els màsters de contingut mercantil, les Agències d'Avaluació, l'estat de l'educació a la secundaria, l'adoració a les tecnologies, la pressa, l'estament professoral i els càrrecs facultatius. Ara bé, el centre d'aquesta anàlisi i l'objecte de les crítiques més aspres és el Pla Bolonya.

Per fortuna, Adéu a la Universitat no és un comiat sinó una contribució al debat sobre l'educació, enriquit per un contingut erudit i un sentiment vehement. És també una expressió de gratitud als mestres.

Els principis del llenguatge

2011-04-06T11:50:00.012+02:00

Ahir, 5 d'abril, vam gaudir d'una nova cita amb la història de la Lingüística. La Dr. Teresa Espinal (fotografia esquerra), catedràtica de lingüística de la Univrsitat Autònoma, va pronunciar la conferència "A la recerca dels principis universals del llenguatge". Aquest acte forma part del cicle sobre Història de les idees lingüístiques promogut per les Universitats de Barcelona i Autònoma de Barcelona.
Teresa Espinal és membre del Centre de Lingüística Teòrica. La seva presentació té el mèrit gran d'abastar amb precisió i concisió. Suposa un esforç remarcable donar compte amb detall i claredat d'un desenvolupament de la gramàtica generativa. Es tracta d'un recorregut de mig segle, amb actors de primer ordre a la història del pensament, com Noam Chomsky o Ray Jackendorf.
L'exposició de la conferenciant va aportar una perspectiva privilegiada per copsar les etapes i els mòbils teorètics del procés. Del model de regles al dels principis, podria ser el lema de la història. La recerca dels principis del llenguatge aporta també una concepció pansintàctica dels estudis lingüístics: tots els components formals i semàntics es poden subsumir en un ordre sintàctic, va afirmar la ponent. I la recció d'aquest domini sintàctic s'activa amb un model constitucional, un model de principis. Principis i nos pas regles.
En aquesta idea culminant de la metodologia generativista trobem afinitats sorprenents i engrescadores amb la lingüística contextual. En efecte, la sociolingüística, la semàntica cognitiva i la pragmàtica poden veure amb satisfacció com són d'equiparables, no ja els continguts teòrics, sinó alguns dels termes que empren en la construcció del models: el principis. No era imaginable una deriva i un retrobament metodològic com aquest fa uns anys.
La confluència no és petita. Sens dubte ens arriba pel patrocini de la història de la lingüística. La perspectiva historiogràfica és fonamental per copsar l'acció dels corrents lingüístics. És una perspectiva perspicaç, rellevant i critica. Precisament, la història de la lingüística està compromesa amb l'estudi dels principis de la disciplina, de la Lingüística.
Lacte d'ahir, amb l'exposició de la doctora Teresa Espinal, tanca el cicle de conferències sobre Història de les idees lingüístiques de la UB i la UAB, després de les intervencions dels porfessors:

Josep Batalla, sobre els Modistae,
Sebastià Serrano sobre la lingüística soviètica i
Ramon Cerdà sobre l'estructuralisme.

Un dels promotors de l'activitat acadèmcia és qui apareix a la fotografia: el Dr. Josep Moran i Ocerinjauregui.

La projecció de l'estructuralisme, en paraules de Ramon Cerdà

2011-03-02T11:47:00.014+01:00

El professor Ramon Cerdà va impartir la conferència “L’estructuralisme, inici i inspiració”. L’acte, que va tenir lloc l'1 de març, forma part del cicle sobre Història de les idees lingüístiques promogut per les Universitats de Barcelona i Autònoma de Barcelona.

Les imatges que reproduim són una fotografia de Ramon Cerdà i, en una de les seves facetes com a dibuixant, un autoretrat en forma de caricatura.

Ramon Cerdà va aportar a la sessió una gran capacitat didàctica i un coneixement extensíssim. Com va indicar, la història de l’estructuralisme dóna per a moltes hores d’exposició i debat. Per tant, el repte que va haver de superar és la dificultat de recollir allò essencial i, alhora, de satisfer les diverses inquietuds de l’auditori. I ho va aconseguir de plenament.

L’exposició va aportar primerament unes referències històriques sobre el paradigma anterior a l’estructuralisme, el del comparatisme i la neogramàtica. I a continuació va exposar la font conceptual de l’estructuralisme, a redós del fonema. La contribució de Ferdinand de Saussure va ser determinant per donar una empenta definitiva a una perspectiva que agrupava elements prou coneguts en un paradigma brillant i renovador.

Aquestes qualitats no van ser evidents per als contemporanis. Tot necessita el seu temps, com es sabut. En el cas de l’estructuralisme, des de l’edició pòstuma del Curs de lingüísticageneral en 1916 pels deixebles de Saussure, Charles Bally i Albert Sechehaye, va caldre esperar al Congres de La Haia de 1928, en el qual els formalistes russos del cercle de Praga, Trubètzkoy i Jakobson.

El desenvolupament de l’estructuralisme s’ha nodrit de múltiples fonts. A l’exposició han aparegut el Cercle de Praga, el Cercle de Copenhague (Hjelmslev) , el corrent nord-americà (Bllomfield, Harris, Sapir) o les figures europees de Martinet, Malmberg, Cosseriu, Pottier i Alarcos, entre d’altres.

Presidint aquest desplegament per països i continents, al llarg del segle XX, trobem la figura de Ferdinand de Saussure (1857-1913). Aquest autor, que va excel·lir com a neogramàtic i que va capgirar els estudis sobre el llenguatge, és la clau de volta d’un tomb lingüístic que és plenament actual. Ho és, en especial, per als estudis d’història de la lingüística. Una anècdota sobre la pervicència del llibre de Saussure (Bally-Sechehaye) és que als anys setanta, els estudiants de primer de Filologia teníem com a manual de llengua el Curs de lingüística general.

Les imatges de tancament són dos retrats del mestre ginebrí, Ferdinand de Saussure.

La història de la Lingüística

2010-12-22T10:58:00.008+01:00

Història: 'narració ordenada dels esdeveniments que afecten un poble, una institució, una ciència'. Ara bé, de narracions n'hi ha de molts tipus. Aquest vídeo que presentem, doncs, n'és una d'audiovisual que pretén repassar cadascuna de les etapes de la ciència lingüística en el seu sentit més ampli a fi de donar una visió de conjunt de la recerca historiogràfica feta en aquest àmbit.

Història de la Lingüística: un viatge apassionant from Truitadepatata on Vimeo.

Els autors: Albert Ventayol, Marina Escandell i Núria Farrés.

L'historiador, narrador de paràboles

2010-12-19T13:25:00.004+01:00

2010: Parábola sobre la Historia de la Lingüística

Lingüística i el terrible enemic del totalitarisme

2010-12-01T09:33:00.018+01:00

Ahir es va fer la segona sessió del cicle "Història de les teories lingüístiques". L'activitat forma part del Màster interuniversitari en estudis avançats i aplicats en llengua i literatura catalanes de les Universitats de Barcelona i Autònoma de Barcelona. En Sebastià Serrano va impartir la conferència "El desenvolupament de la lingüística soviètica". Va ser una lliçó esplèndida, farcida de dades sobre els mestres soviètics, com Igor Mel'čuk o els formalistes Roman Jakobson i Yevgeny Polivanov (a la fotografia).
Van passar pel discurs de Sebastià Serrano les idees del Cercle de Moscou o la semiòtica cultural de Tartú. I les anècdotes curioses i dramàtiques no hi van faltar. Es va fer palesa la qualitat i formació de molts lingüistes de l'època. També el desencert de Nicholas Marr i la seva teoria pseudolingüística d'una llengua de classe, que va refrendar com a un dogma el propi Stalin.
El totalitarisme stalinista va ofegar la ciència, perseguir el investigadors i assessinar els intel·lectuals. Quan l'imperi va caure, va resultar innegable el gran mla que s'havia fet a la lingüística. Prou que recordem que el propi Mijail Bajtin, el gran crític textual, va ser perseguit i prohibida la publicació de les seves obres.
La impressió d'aquest panorama històric de la lingüística soviètica presenta uns contrasts esfereïdors. Grans personalitats del pensament i, per altra banda, el poder més arbitari que es pugi imaginar, purgues, deportacions a Sibèria i el silenci per sempre.

Hi ha un parells de relats de l'experiencia del terror que voldria esmentar. Un és el de Margarete Buber-Neuman n, Presonera de Stalin i Hitler (Galaxia Gutenberg-Círculo de lectores, 2005). Aquesta socialista convençuda va marxar del seu país, Alemanya, per viure la revolució a Moscou. Però el règim es va gira contra ella i el seu marit -que va morir en el procés-, va ser deportada a Sibèria. Després de sobreviure a mil penalitats. pels acords de la URRS i l'Alemanya nazi, Margarete Buber-Neuman n (imatge de l'esquerra i a sota portada de l'edició anglesa) va ser lliurada a les autoritats nazis i tancada a un camp de concentració. L'arribada de les tropes aliades la va salvar de la mort.
L'altre relat és la història d'una fugida impossible dels camps de treball de Sibèria. El soldat alemany Clemens Forell va caure presoner dels soviètics durant la Segona Guerra Mundial. Va fer treballs forçats a una mina de plom, mortal per la toxicitat del mineral i per les condicions de vida. Va escapar i miraculosament, pels seus propis mitjans, va arribar a l'Alemanya Occidental. Van emprar diversos anys en la seva fugida. Era ja un ombra física i mental de la persona que va ser. El periodista Josef Martin Bauer va recopliar el seu relat al llibre Tan lejos como los pies me lleven", de (Edhasa, 2004 ).
Del relat de Sebastià Serrano (a la fotografia de la dreta) va emergir l'ombra de la lingüística soviètica. Una odissea dels treballs de notables lingüistes. I una lliçó terrible sobre el mal del totalitarisme.

Alberto Cardín

2010-11-29T19:42:00.006+01:00

La lingüista Natalia Fernández recordava la figura de l'antropòleg Alberto Cardín. Paga la pena llegir la crònica sobre aquest investigador, professor, periodista cultural i escriptor que va fer aportacions iconoclastes i reveladores.
Recordem la contribució d'Alberto Cardín com a professor d'Antropologia cultural a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Ho fem per la seva vàlua. I també perquè a propòsit de la tasca filosòfica de Michel Foucault, vaig comparar en alguns aspectes de lucidesa i capacitat crítica. Foucault i Cardín. Pero, ai, ningú a la classe no coneixia Alberton Cardín. Facilitem-los la tasca d'a`rendre dels mestres.````
La crònica sobre Cardín que reproduïm va aparèixer el novembre de 2009 a la revista Atlántica. Potser no és fàcil de llegir un document amb la lletra petita. Sempre podem buscar-ne més informació a altres fonts. Allò fonamental és revisar i conèixer la història del pensament.

La Universitat, institució de la lingüística

2010-11-28T18:19:00.010+01:00

La gramàtica i la lingüística son metallenguatges que s'han desenvolupat sota l'aixopluc de diverses institucions. De la gramàtica es diu, amb una imprecisió gran, que la biblioteca d'Alexandria fou la institució que la va constituir. La idea és afortunada perquè simplifica la història de la gramàtica, que es remunta a les recerques dels sofistes i dels estoics. Per altra banda, la datació de la gramàtica de Dionís el Traci abasta un període molt posterior a la biblioteca d'Alexandria.
Pel que fa a la lingüística, val a dir que neix en el si de les universitats decimonòniques, les del model prusià de Humboldt i que pren el seu perfil propi a la Suïssa saussuriana. La Universitat de Barcelona té en l'edifici històric, construït entre 1863 i 1864, una estampa del model arquitectònic de la universitat de Humboldt. En aquest edifici s'ha impartit els ensenyaments de filologia i lingüística.
He trobat en un llibre acabat de publicar, Joan Margall, Carnets de viatge, l'expedient acadèmic seu a la Universitat de Barcelona. El poeta Joan Maragall va ingressar el 1879 i va cursar el grau de Dret. Va fer els estudis a l'edifici històric, que llavors encara tenia inacabada la part ornamental del Paranimf. L'expedient reflecteix les assignatures i les qualificacions de l'alumne.

En una altra obra, la del I Simposi d'Història de la Universitat de Barcelona (1990), apareix l'acta de qualificacions del professor Santiago Ramon y Cajal. Pertanyen al curs 1889-1890 de l'assignatura "Histologia natural i patològica", que va impartir Cajal a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. La facultat estava situada a l'hospital de la Santa Creu, entre els carrers Hospital y del Carme.
La investigadora Mercè Durfort publicava aquest document de Ramón y Cajal a l'esmentat Simposi, que es va realitzar l'any 1988. El trobo, el document, molt interessant per la proximitat temporal al temps universitari de Joan Maragall. Aquesta és una raó, però la més important és la qualificació que predomina a l'acta: "Sobresaliente", és a dir Excel·lent. De tretze alumnes, deu van obtenir la qualificació d'excel·lent. Quins bons alumnes! Un resultat que diu molt del professor. També ens treu la preocupació de malpensar de les bones qualificaciosn dels nostres alumnes d'Història de la Lingüística.

La ciutat, testimoni de la història

2010-11-14T19:18:00.012+01:00

Amb un tros de full i un estri per escriure comença el disseny. Un temple romà o una església romànica motiven l'expansió d'un primer teixit urbà. El carrer major amb els seus comerços i la plaça major, amb el mercat de dijous. De seguida, les muralles són aixecades i delimiten perfectament la població dels camps de conreu. Tanmateix, les epidèmies i la pesta no deixen créixer la ciutat. Però finalment, des d’Anglaterra arriba el tren i la indústria, l’explosió blanca i l’èxode rural. Després d'un llarg període de massificació, la ciutat veu més enllà de les muralles. En qüestió de cinc anys, masies que dominaven la plana de segles ençà, s’agenollen als gegantescs edificis. És l'hora dels eixamples i múltiples projectes d'ampliació. Nou-rics, nous barris, equipaments, zones industrials, teatres, museus, un estadi, un nou cementiri, un aeroport... Ciutadans, ajuntament i grans empreses juguen alhora en el gran mosaic de la nova ciutat. L'entramat de carrers obre noves direccions i enllaços que els habitants no haurien concebut mai abans. A la zona del nord, la llarga reivindicació veïnal ha posat fi a la barrera que aïllava el barri: un passeig sobre la via del tren és ara un nou espai de trobada. Noves zones comercials reemplacen amb elegància les antigues fàbriques i nombrosos arqueòlegs estrangers acuden a la museïficació de les muralles, una sort que no ha tingut l’antic convent de Sant Gregori.

Et convido avui a fer un tomb per la meva vila. Passeja-t'hi, deixa que els carrers et menin. A cada racó hi trobaràs història, engrunes d’història, i de mica en mica, sentiràs que entens millor el lloc on ets i per què hi ets. Però alerta, no oblidis mai que només són engrunes.

Marc Sala

Conferència sobre els modistes i la nostra tria

2010-10-21T18:24:00.008+02:00

El proper dia 2 de novembre el professor Josep Batalla imparitrà la conferència "La teoria gramatical dels modistes". El Màster interuniversitari en estudis avançats i aplicats en llengua i literatura catalanes de la U. Barcelona i de la U. Autònoma de Barcelona conviden a assistir a la primera de les conferències del cicle "Història de les teories lingüístiques", que tindrà lloc al llarg d'aquest curs.

A la imatge, l'arbre conceptual de Porfiri elaborat pel modista Petrus Hispanus.

El lloc de la sessió és l'aula 0.1 de l'Edifici Josep Carner (Carrer Aribau, 2), a la Universitat de Barcelona.

I ara farem al curs la tria de la pàgina de la historia que cadascú volgui desenvolupar. I classificarem el seu contingut dins el paradigma o metallenguatge que correspongui. Per exemple, els modistes i la seva gramàtica especulativa pertanyen al paradigma epistemològic. I els seus conceptes de la teoria del signe lingüístic plantegen qüestions sobre la realitat i el coneixement.

Oh, Cràtil!

2010-10-21T09:13:00.003+02:00

2010: Crátilo, diálogo con el mito platónico de la lingüística

Apunts sobre V. Thomsen

2010-10-05T10:59:00.000+02:00

Vilhelm Thomsen

View more presentations from laborda.

Paranimf, institució del coneixement

2010-10-05T09:25:00.003+02:00

Visitem el paranimf de la Universitat de Barcelona. Assistim a la inauguració del curs de la Universitat de l'Experiència, que es fa el dimecres 6 d'octubre. I la lliçó inaugural corre a càrrec del professor i lingüista Sebastià Serrano, que parlarà de saviesa, experiència i felicitat.
La nostra visita al paranimf té com a objecte participar d'aquest esdeveniment solemne. Però també vol aprofitar l'avinentesa per observar aquest espai cerimonial del món universitari. La motivació que rau en tot plegat és el fet institucional com a suport de la ciència. La historia de la filologia i de la lingüística està vinculada a les institucions del coneixment. Esmentem com a exemples, el museu d'Alexandria, a partir del segle III ac, o la universitat medieval i renaixentista.

Eugenio Martínez Celdrán, fonetista i historiador

2010-09-28T20:26:00.001+02:00

Eugenio Martínez Celdrán, fonetista i historiador from Discursos on Vimeo.

Eugenio Martinez Celdran, fonetista i historiador, presenta el llibre del qual és coautor, Historiografía de la lingüística en el ámbito hispánico. L'edició corre a càrrec de Josefa Dorta i es una publicació de l'editorial Arco Libros (Madrid, 2007).

Relació entre 'llengua' i 'història'

2010-09-27T22:40:00.002+02:00

Benvolguts companys, professor i visitants del nostre blog,

em plau fer-vos arribar una frase d'un dels autors que es tracten en el llibre que he exposat avui a classe (Leroy, Maurice, Grandes corrientes de la lingüística. Fondo de Cultura Económica: Madrid, 1969): August Schleicher. Diu així: "La història és l'enemiga de la llengua".

Què en penseu de bones a primeres?! Una sentència com aquesta pot fer-nos replantejar la història de la lingüística: la història de les idees lingüístiques, la història de les idees de la llengua.

M'agradaria obrir un debat per veure què podem arribar-ne a dir, de tot plegat. Jo em comprometo, d'altra banda, a fer un petit estudi aviam si puc anar-vos contextualitzant aquesta afirmació tant contudent.

Espero que sigui enriquidor per a tots nosaltres!

Cordialment,

Albert Ventayol i Boada.
27/09/10

Comuniquem sobre la ciència amb ressenyes

2010-09-13T09:45:00.004+02:00

La ciència és recerca i, també, comunicació d'aquesta recerca. Les ressenyes són discursos que comuniquen notíies crítiques d'obres, produccions i esdeveniments. I la història de la lingüística és història dels seus narradors, dels seus historiadors.
Volem començar tot elaborant plegat la notícia crítica de las obres dels historiadors la lingüística. Aquí tenim una proposta de noms i títols, per tal que podem fer la tria.

Heymann Steinthal (1863), Geschichte der Sprachwissenschaft bei den Griechen und Römern mit besonderer Rücksicht auf die Logik.

Vilhelm Thomsen (1902) Historia de la Lingüística; una exposición concisa.

Hans Arens, comp. (1955), La lingüística: sus textos y su evolución desde la antigüedad hasta nuestros días, Madrid, Gredos, 1976.

Maurice Leroy (1964): Las grandes corrientes de la lingüística, FCEconómica, 1969.

Robert H. Robins (1967): Breve historia de la lingüística, Madrid, Paraninfo, 1974. (1951): Ancient & mediaeval grammatical theory in Europe, with particular reference to modern linguistic doctrine.

T. E. Sebeok (1975): Current Trends in Linguistics, The Hague, Mouton, Vol. 13.

H. Parret, ed. (1976): History of linguistic thought and contemporary lingüistics, Gruyter.

J. Tuson (1982): Aproximación a la historia de la lingüística, Barcelona, Teide.

B. Malmberg (1991): Histoire de la linguistique, Paris, PUF.

K. Koerner, R. Asher, ed. (1995): Concise History of the Language Sciences, Oxford, Pergamon.

S. Auroux, ed. (1989-2000): Histoire des idées linguistiques, Liège, Margada Editeur.

V. Law (2003): The History of Linguistics in Europe from Plato to 1600, Cambridge, Cambridge University Press.

J. Dorta, ed. (2007): Historiografía de la lingüística en el ámbito hispánico, Madrid, Arco Libros.

R. Escavy, ed. (2008): Historia de las ideas lingüísticas en la región de Murcia, Murcia, Comunidad de la Región de Murcia.

Les obres estan disposades per ordre cronològic. I volem fer també l'exposició de les nostres consideracions en aquest ordre.

Canal de vídeos sobre història de la lingüística

2010-09-01T20:48:00.004+02:00

Abans de les vacances d'estiu, abans d'entrar en aquest somni d'agost, anunciàvem un propòsit. Era el moment de les bones intencions. I ara és el moment de les avaluacions.
Hem fet alguna cosa durant aquest agost. Entre elles ha estat preparar tres vídeos breus sobre història de la lingüística. Que ningú busqui una estètica acurada, un presentador digne de la televisió nostra de cada dia, ni tampoc un guió esmolat al dictat d'un telepromter o apuntador.
Són tres peces en les quals parlem de tres conceptes fonamentals per a la història de la lingüística. Els conceptes són el relat, l'historiador i els paradigmes. El relat ens remet al gènere narratiu de la disciplina. L'historiador és la veu que composa el relat. I els paradigmes són les eines per capturar, classificar i organitzar el diàleg de les idees, els autors i les obres.
El que més ens agradarà ara és incrementar els documents d'aquest canal de vídeo, al portal Vimeo, amb les produccions dels investigadors sobre la matèria.
A continuació figura en pantalla un dels vídeos, el relatiu al relat.

Relat i Història de la Lingüística from Discursos on Vimeo.

Què volem fer? Un fòrum audiovisual

2010-07-20T19:00:00.003+02:00

L'home que mira és un blog del professor de filosofia Ramon Alcoberro a la Universitat de Girona. També ha promogut un canal docent de vídeo per debatre sobre idees de filosofia: Ètica i filosofia moral. És un canal que ens interessa perquè aporta idees sobre que podem fer a la Història de la Lingüística.

Termes clau: V. Thomsen, 1902, fundació, història de la lingüística

2010-01-18T11:01:00.005+01:00

A la imatge veiem Vilhelm Thomsen, rector de la Universitat de Copenhague i fundador de la Història de la Lingüística amb l'obre homònima de 1902.

I a continuació es reprodueix l'article sobre la seva obra com a historiador: La fundación de la Historia de la Lingüística por Thomsen

La darrera classe del curs, al museu

2009-12-18T22:26:00.006+01:00

Estem a les portes de la darrera sessió lectiva. Serà el dilluns vinent, el 21 de desembre. La farem com més ens agrada, passejant, mirant l'entorn i dialogant. Passejarem per l'edifici històric de la Universitat. Visitarem el vestíbul principal. I gaudirem no d'una exposició, ni tampoc dues, sinó tres, tres exposicions.
Una és permanent, la galeria d'enormitats dels pensament, representades en les cinc estàtues d'Isidor de Sevilla, Averroes, Ramon Llull, Alfons X el Savi i Joan Lluís Vives. Les altres són temporals i tot just les han inaugurat fa uns dies. Són les magnífiques exposicions sobre els sànscrit i "Heloïsa perfundet omnia luce".
Diguem que l’exposició «Una ullada al sànscrit» s’exposa al vestíbul del 15 de desembre al 15 de gener. Es proposa l’objectiu d’informar sobre els cursos d’extensió universitària de Llengua i Literatura Sànscrites que l’IPOA organitza des de fa anys. Alhora, ofereix un apunt il·lustratiu i gràfic d’aquesta cultura mil·lenària de l’Índia mitjançant textos i imatges, com ara fotografies de deïtats i instruments indis o aquarel·les originals de la professora Sierra. El sànscrit és la llengua dels himnes vèdics, escriptures sagrades antigues que canten els sacerdots bramans en la seva litúrgia, tant a l’Índia com al seu entorn d’influx cultural. Com se sap, és una de les llengües indoeuropees documentades més antigues que es coneixen.
L'altra i no menys interessant exposició combina art i performància. A l’escala noble de l’Edifici Històric, es pot veure la instal·lació d’art «Heloïse Perfundet Omnia Luce», de l’artista Elena del Rivero. L’obra, consistent en un tapís, està suspesa a 10 metres d’altura sobre l’escala i serveix com a fons per projectar un vídeo que registra una performance duta a terme per l’artista.

Ramon Llull, a la galeria d'enormitats

2009-12-16T19:38:00.003+01:00

Ramon Llull ha ingressat a la nostra galeria d'enormitats, és a dir, a la galeria d'insignes pensadors. Les seves reflexions sobre la comunicació i el llenguatge, o el que és el mateix, sobresobre l'activitat i el codi, són rellevants i alliçonadores per als estudiosos de la història de la lingüística. El proppassat mes de novembre l'investigador Iu Pijoan va fer l'exposició sobre la figura i els mèrits de Llull.

Ramon Llull

View more presentations from laborda.

Ambrosio de Salazar

2009-12-14T12:44:00.006+01:00

Tenim un motiu de satisfacció. La novetat en historiografia ens arriba de la mà d'Editum, l'editorial de la Universitat de Múrcia. Ha publicat un atractiu estudi sobre la figura d'Ambrosio de Salazar. El llibre és La teoría de Ambrosio en el contexto esàñol del siglo XVII. Es tracta d'una obra concisa e 111 pàgines que i il·lustra sobre un pensament concret en el sí d'una època fascinant.
Reproduïm la nota de presentació de l'editorial:

La teoría gramatical de Ambrosio de Salazar, estudiada a través de las diferentes obras en las que aparece de manera diseminada, no ha sido abordada de manera global por los investigadores de la Historiografía Lingüística; estos eruditos sólo se han dedicado a analizar aspectos parciales presentes en la obra más conocida de Ambrosio de Salazar: el Espexo General de Gramática en Diálogos. El presente estudio ha querido poner de manifiesto la aportación de este murciano a los estudios gramaticales, en un contexto histórico en el que aparecen publicadas numerosas gramáticas dedicadas, principalmente, a la enseñanza y aprendizaje de segundas lenguas. En este estudio hemos comprobado que, si bien Salazar no aporta nada nuevo a la teoría gramatical de su tiempo, sus ideas sobre las distintas partes de la gramática, principios generales de Lingüística General y método para la enseñanza del español a extranjeros, son totalmente originales y dignas de tener en cuenta.

L'estudi és el fruit de les investigadores Mª Isabel López martínez i Eulalia Hernández Sánchez. Analitzen el contingut de l'obra de Salazar Espejo General de la Gramática en diálogos, que va publicar el 1614. L'SBN és 978-84-8371-865-0 i el preu és 12 euros. L'edició inclou en un cd la reproducció facsimilar d'aquesta obra, a més de Principos para aprender la lengua española, de 1692. La il"lustració és una pàgina inicial de Espejo.

Molt bona lectura!

Estudiants de Filologia al sol de maig

2009-12-11T14:46:00.008+01:00

La fotografia mostra un grup de joves somrients. Podrien ser actors d'una sèrie retro dels anys setanta, com ara aquella que es diu "La chica de ayer" (Antena 3). No són actors de dramàtics ni lírics, però sí són actors d'una promoció d'estudiants de Filologia de 1973-1978.

Just han conclòs el primer curs. És el maig de 1974. Han deixat a la gesta de la cafeteria els quaderns i els llibres. I esperen tenir fortuna als exàmens de juny. Són una part del grup de mati. En aquest temps hi havia tres grups de primer de Filologia, el de bon mati (el nostre), el de mig matí i el del vespre.
Els estudiants han tingut un curs insòlit. Han començat no pas a l'octubre sinó al gener. Ha estat una desastrosa idea del ministre d'educació Suárez. (No hem de confondre aquest Suárez amb l'Adolfo Suárez, president de Govern durant la transició.) La raó del ministre per establir un calendari de cursos, de gener a desembre, era tan surrealista que ningú no ens creuria si l'expliquéssim.
Però allò que resulta més difícil de comprendre és el següent. Vet aquí que els nois de la fotografia són al maig i ja han acabat el curs. Ha estat un calendari de molt curta durada. El més important és que els estudiants estan contents en aquell matí assolellat de maig. La filologia té bona salut i la lingüística és el paradigma de les ciències. Fins i tot els arquitectes s'han imposat aprendre gramàtica generativa i semiòtica!

Probablement, segurament

2009-11-13T17:55:00.014+01:00

Quin és el tòpic més estudiat a la història de la lingüística? Probablement, el diàleg Cratil de Plató, que tracta de la relació de les paraules amb el món. En concret, considera si la relació és natural o convencional. Probablement l'estudi de les raons aparegudes a Cratil ha ha emplenat com el que més de monografies la biblioteca d'història.

Quin autor va ser el primer en parlar de Cratil a la història de la lingüística? Segurament, el lingüista danès Vilhelm Thomsen (wikipèdia danesa). Per què? Perquè és l'autor de la primera Historia de la Lingüística (Sprogvidenskabens historie), publicada a Copenhague el 1902. A la fotografia es veu el mestre comparatista -també rector de la universitat de Copenhague- a la seva taula de treball.
A quina conclusió arriba Thomsen en l'estudi de Cratil? Considera que probablement es tracta d'una burla. "Es té la impressió -escriu el fundador de la història de la lingüística- que es tracta tan sols d'una paròdia, de burlar-se del to que es donava a la discussió d'aquests problemes en general".

Han estudiat els historiadors el diàleg Cratil en relació amb altres obres de Plató? Segurament, no.
Han considerat els historiadors la conclusió de Thomsen? Amb seguretat, no.

Aleshores, per a què volem els clàssics? Revisem els clàssic fundadors! Llegim una obra clara i atractiva com la de Thomsen, Historia de la Lingüística; una exposición concisa (Sprogvidenskabens historie; en kortfattet fremstilling). A més de l'edició danesa, hi ha versions en alemany, espanyol, anglès, japonès i xinès. L'edició en espanyol és de 1945, a Labor, amb una traducció de Javier de Echave-Sustaeta, que va ser professor de llatí a la universitat de Barcelona.

La Linguística al Simposi d'Arquitectura de 1972

2009-10-23T18:33:00.006+02:00

Parlem d'un esdeveniment rellevant a la història recent de la Lingüística. Es tracta d'un episodi desconegut o bé oblidat. El Simposi Internaiconal d'Arquitectura de 1972, a Castelldefels (Barcelona), es va centrar en l'estudi de la Lingüística.De quins aspectes es va tractar? Quins acadèmics van participar? Per què era tan important per als arquitectes els models de la lingüística estructuralista i generativista? A quines conclusions van arribar els participants?
2009: La lingüística y el Simposio de arquitectura de 1972

Com s'explica la història: les funcions del relat

2009-09-30T09:20:00.001+02:00

Un poema narratiu de J.V. Foix, "Fou diumenge passat" ens proposa l'enigma i el joc de definir quins són els elements fonamentals del relat. Les teories de Kenneth Burke i de Jerome Bruner podríen ser-nos ben útils.

El poema en prosa de Foix és del llibre "KRTU" (1932), de la secció "Ombres darrere els lilàs". La pel·lícula empra com a banda sonora la publicació següent: J.V. FOIX "Més enllà dels preceptes. Un llibre i un disc compacte amb dotze poemes en prosa escrits, recitats i comentats per J.V. Foix". Barcelona: Edicions 62 i Fundació J.V. Foix, 2006, CD 12, p. 51.El material sonor prové d'una sessió del 1970 en què es va enregistrar una lectura comentada del poeta.
El vídeo es de l'anònim "espaifi".

Història d'una espantaocells

2009-09-23T10:18:00.005+02:00

Espantar-se davant la vida? Ésser un espantall? Recollim l'anotació que fem a un altre lloc, "Carnet de frases", a propòsit dels guions de vida, és a dir, de les avaluacions i dels programes de comportament.

—¿Dónde lo has dejado? –preguntó el chico con interés y tacto.

Ella resopló casi sin fuerzas. Llevaban cascos de moto en el brazo y poco peso más. Cabizbajos iban calle abajo, como si se dejaran llevar por la corriente de un arroyo.

—Yo es que tengo muy mala suerte, muy mala suerte –dijo ella con un tono lastimero.

No había respondido a la pregunta. No debía de saber donde había dejado no se sabe qué.

—Yo es que tengo muy mala suerte –volvió a decir.

Era la historia de su vida. O más bien, el balance. Una historia desgraciada. Quizá su vida era muy triste. Quizá estaba equivocada y sólo había perdido el móvil o las llaves de la motocicleta. Se veía como un espantapájaros, como alguien que no puede reaccionar. Eso diría el psicoanalista Boris Cyrulnik (Autobiografia de un espantapáros, Gedisa, 2009) y perdón por la cita.

—¿Y…? –replicó el acompañante, como si fuera la voz de Cyrulnik.

Él no estaba de acuerdo. No estaba de acuerdo con el juicio o con la actitud de muñeco de trapo ante la adversidad. O con las dos cosas.

La vinculació que fem entre la Història de la Lingüística, per una banda, i aquesta anècdota i la teoria del psicoanalista Cyrulnik, per l'altra, se centra en el material narratiu com a configurador de les perspectives. Sense relat no hi ha passat, perquè el passat existeix com a relat.

Sóc el que crec que em passa?

2009-09-21T18:50:00.006+02:00

Respecte l'afirmació: "No som el que ens passa sinó el que creiem que ens passa."
Això deu ser el què un és per a si mateix però no el què és per als altres.
Modificada, la frase diria: "Per als altres no sóc el que em passa sinó el que creuen que em passa"
La intersubjectivitat del ser del jo sembla que és un tema una mica complicat i estaria molt bé poder esbrinar què s'amaga darrera aquesta seductora afirmació que es llegeix al blog "No som el que ens passa sinó el que creiem que ens passa."

Jordi Coll Aurich

"El relat personal s'ha de completar amb el relat social." (Xavier Laborda)

Cyrulnik i els relats de vida

2009-09-21T14:52:00.011+02:00

La revista Cuadernos de Pedagogía presenta, al seu número de setembre (393), una entrevista al neuròleg i psiquiatra francès Boris Cyrulnik. Acaba de publicar en castellà el seu darrer llibre, Autobiografia de un espantapájaros (Gedisa, 2009). Tracta del material narratiu de vivències personals amb el qual modelem la nostra identitat.

Assevera l'escriptor i investigador que el creixement personal s'alimenta de la font de l'experiència i també de la font de la retòrica. No som el que ens passa sinó el que creiem que ens passa. Ja havíem llegit en un altre lloc que no importa tant quins són els esdeveniments de la nostra vida com la manera d'assimilar-los i de reaccionar.

El relat personal esdevé una eina de construcció de la identitat i de la cerca de felicitat. Segons Cyrulnik, l'art d'explorar-se i comunicar les descobertes als altres necessita un relat curós, un temps dilatat i un silenci acollidor i amatent.

Vídeos nostres sobre historiografia

2009-09-12T17:25:00.002+02:00

Trobareu en aquesta selecció, entre d'altres àmbits, vídeos sobre:

quaderns escolars, amb il·lustracions d'un corpus històric de l'èpòca franquista;
cartografia barroca i les derivacions retòriques de la seva iconografia;
la universitat de Barcelona a Cervera, durant l'absolutisme dels segles XVIII i principis del XIX;
el pati de dones de la Casa de Caritat i el corpus epigrafiat d'aforismes de principis del segle XX;
Les sorprenents investigacions d'Athanasius Kircher sobre llengua universal, sinologia, antiguitat clàssica, acústica...

Un clàssic, la gramàtica de Port-Royal

2009-09-12T11:44:00.003+02:00

La gramàtica de Port-Royal és una obra singular. Pertany o constitueix un capítol de la història de la Lingüística. Va ser publicada el 1660 pel filòsof Antoine Aranuld, anomenat "le gran", i el gramàtic Claude Lancelot.
La gramàtica "general i raonada" era un manual original per als nens de l'abadia de Port-Royal. Alli vivia una comunitat catòlica que professava la doctrina jansenista, un corrent rigorista de la religió, que estava en pugna amb els jesuites.
És interessant de llegr les seves pàgines, que expressen uns conceptes clars i breus sobre l'art de parlar. El fonament és la teoria del signe i la divisió de la gramàtica en parts sobre el significant (la grafia i la prosòdia) i el signficat (la morfologia i la sintaxi). Aquí tenim reproduït el text de la gramàtica en la versió i format original.
1660 Grammaire générale et raisonnée de Port-Royal

Pla de ruta del nou curs

2009-09-09T17:59:00.003+02:00

Parlar de "pla de ruta" és com referir-se, en termes administratius, al programa de curs. I això del que volem parlar. Comencem un nou curs. I fem a les bosses de viatge hi posem materials sobre aquests aspectes de la història de les ciències del llenguatge:

objectius
continguts
bibliografia
i activitats

Història de la lingüística i les ciències del llenguatge

Lingüística General – Filologia

1. Objectius

· Interpretar les idees sobre la comunicació i el llenguatge de la història del pensament.

· Situar el pensament lingüístic en el seu context històric i científic, és a dir, en relació amb el pensament dels seus autors i dels paradigmes científics de l’època.

· Ubicar i relacionar els models lingüístics dins els enunciats científics de la Retórica, la Teoría del signe, la Gramática y la Historiografía.

· Elaborar un corpus d’obres i autors de la història a paritr de les propostes dels pariticipants al curs.

2. Continguts

1. Primeres qüestions

Discurs, autor i lector. Naixement de metallenguatges. Procediments historiogràfics i enunciats. Narració, Història i memòria. Consciència històrica i paradigma interpretatiu.

2. Enunciat cívic i Retòrica

Mite i dialèctica. La retòrica com a metallenguatge i ètica discursives. Oratòria i principis de persuasió. La ciència com a retòrica.

3. Enunciat epistemològic i teoria del signe lingüístic

Origens i teoria del signe. El pensament platònic a Cràtil. De la semiosi d’Agustí d’Hipona a la raó general de Port-Royal. Llengües universals del xvii.

4. Enunciat analògic i Gramàtica

Analogia i descripció de la llengua. Dionís de Tràcia i art gramatical. Varró i De lingua latina. Gramàtiques renaixentistes. Racionalisme, idealisme, positivisme i gramàtica.

5. Enunciat hermenèutic i Historiografia

Interpretació i ciències historiogràfiques. El problema de la consciència històrica. Retoricitat versus epistemologia. Línies de treball interpretatiu a Gadamer i Foucault.

3. Bibliografia docent

A/ Lectures fonamentals, referides a les parts dels temari:

· 1. Sobre lingüística, un manual d’història de la lingüística, per exemple el de J. Tuson (1982): Aproximación a la historia de la lingüística, Barcelona, Teide.

· 2. X. Laborda (1993): De retòrica. La comunicació persuasiva, Barcelona, Barcanova. (Versió castellana al web www.sant-cugat.net/laborda/deretorica.htm)

· 3. N. Chomsky (1966): La lingüística cartesiana, Madrid, Gredos, 1972.

· 4. M. T. Varró (45 aC): De lingua latina, Barcelona, Anthropos-Mec, 1990.

· 5. M. Foucault (1970): El orden del discurso, Barcelona, Tusquets, 1973, 1987 (ed. en català, L’ordre del discurs i altres escrits, Barcelona, Laia, 1982.).

B/ Llibres de consulta general:

H. Arens, comp. (1969), La lingüística, Madrid, Gredos, 2 vols.

R. H. Robins (1967): Breve historia de la lingüística, Madrid, Cátedra, 2000.

T. E. Sebeok (1975): Current Trends in Linguistics, The Hague, Mouton, Vol. 13.

S. Serrano (1983 i 1993): Comunicació, societat i llenguatge, Barcelona, Empúries.

B. Malmberg (1991): Histoire de la linguistique, Paris, PUF.

K. Koerner, R. Asher, ed. (1995): Concise History of the Language Sciences, Oxford, Pergamon.

S. Auroux, ed. (1989-2000): Histoire des idées linguistiques, Liège, Margada Editeur.

V. Law (2003): The History of Linguistics in Europe from Plato to 1600, Cambridge, Cambridge University Press.

C/ Altres obres de consulta:

Aristòtil (350-335 aC): Retórica, Centro de Estudios Constitucionales, 1990.

R. Barthes (1985): La aventura semiológica, Barcelona, Paidós, 1990.

Ciceró (46 aC): El orador, Madrid, Alianza, 1991.

R. Donzé (1970): La gramática general y razonada de Port-Royal, Buenos Aires, Eudeba.

J. Dorta, ed. (2007): Historiograafía de la lingüística en el ámbito hispánico, Madrid, Arco Libros.

R. Escavy, ed. (2008): Historia de las ideas lingüísticas en la región de Murica, Murcia, Comunidad de la Región de Murcia.

H.-G. Gadamer (sd, [1958?]): El problema de la conciencia històrica, Madrid, Tecnos, 1993.

J. A, Hernández, Mª C, García (1994): Historia breve de la retórica, Madrid, Síntesis.

X. Laborda (1999): “Notes sobre la historiografia lingüística. Teoria de la història com a novel·la verídica”, Homenatge a Jesús Tuson, Barcelona, Editorial Empúries, 1999, pp. 161-181. Versió en castellà: “Historiografía Lingüística: veinte principios del programa de la investigación hermenéutica”, en Revista de Investigación Lingüística, Universidad de Murcia, volumen V, número 1, 2002, p. 179-207. URL www.scribd.com

E. Lledó (1991): El silencio de la escritura, Madrid, Austral, 1998.

(1978): Lenguaje e historia, Barcelona, Ariel.

E. Moradiellos (1994): El oficio del historiador, Siglo XXI.

Parret, ed. (1976): History of linguistic thought and contemporary lingüistics, Gruyter.

O. Reboul (1984): La rhétorique, Paris, Presses Universitaires de France.

4. Activitats

· Ressenya de l’obra que es determini, amb una breu descripció del contingut, la seva aportació en el context historiogràfic i una valoració crítica. Extensió: 8.400 caràcters. Data de realització: segona setmana de curs.

· Pàgina de la història de les ciències del llenguatge o esquema d’un passatge de l’esmentada història, amb una secció identificadora (període, escola, autor, obra, lloc, dates), la descripció del contingut (del model teòric o de l’obra) i el comentari final sobre els antecedents i les influències. Extensió, 4.200 caràcters. Exposició a classe i publicació al web acadèmic. Data de realització: setena setmana de curs. La pàgina formarà part del canon historiogràfic que elabora el grup del curs.

· Crònica de la Jornada de l’OETI, “Les narratives de la comunicació.”. Data i lloc: divendres, 13 de novembre (de 10 a 18:30 h), a l’Aula de la Comissió Europea (Passeig de Gràcia, 90). (Vegeu el programa a l’annex, al peu del programa.)

· Memòria de curs, que recull dos aspectes:

a) síntesi del que és la història de les ciències del llenguatge, amb referència als continguts de les obres llegides;

b) projecte de recerca historiogràfica: títol, delimitació de l’objecte d’estudi triat, marc teòric i metodològic que s’utilitzarà, pla de desenvolupament (activitats, durada i esquema de la monografia), fons documental i la bibliografia, i una avaluació del sentit o abast de la recerca.

Extensió: 10.500 caràcters. Data de lliurament: tres setmanes després d’acabar les sessions lectives.

5 Avaluació

Per a l’avaluació es considera principalment la regularitat i aprofitament en les activitats de curs, així com la qualitat lingüística, estilística i de presentació dels treballs. La qualificació del curs resulta de la suma de quatre conceptes, el valor de cadascun és el 25% de la nota, 1) assistència i participació a classe; 2), ressenya; 3) pàgina de la història; 4) memòria de curs.

En el cas d’una segona convocatòria, l’alumne que hagi realitzar les activitats d’avaluació continuada serà avaluat en virtut dels treballs i activitats del curs (ressenya, pàgina de la història i memòria), tot presentant i comentant els seus continguts. Si no és aquest el cas, s’apliacarà el model d’avaluació uníca.

Per a qui opti per l’avaluació única, a la fi del quadrimestre hi ha una prova general, que consta d’una pregunta teòrica i altra de caràcter práctic o aplicat, amb un valor del 50% cadascuna del total de la nota màxima.

6. Observacions

Es pot ampliar una part dels continguts de la Història de les ciències del llenguatge a l’assignatura de Retòrica. Per altra banda, la Història de les ciències del llenguatge i la Retòrica aporten una preparació que és ben útil per a cursar Pragmàtica a la llicenciatura en Lingüística.

Annex

JORNADES DE L´ OBSERVATORI 2009

LES CULTURES PEDAGÒGIQUES DE LA COMUNICACIÓ, IX

Dia: 13/11/2009 (de 9,30 a 18,30 h. Amb “break” per a dinar a casa Asia)

Lloc: Aula Europa de la Representació a Barcelona de la Comissió Europea (Passeig de Gràcia, 90, Barcelona- SPAIN)

Hores: 8

Incidir en la necessitat que tenen, de treballar conjuntament, els estudiosos de Pedagogia i Educació amb els de les Ciències de la Comunicació, especialment els que es dediquen a la infància i la joventut.

Programa:

9.30-10 h Recepció i acreditació d´ assistents

10.00-11.30 h CORPUS TEÒRIC: com educar?

Professor Guillermo Orozco, Universitat de Guadalajara, Mèxic

Professor Víctor Fuenmayor, Universitat de Zulia, Venezuela

Professora Eva Pujadas, Universitat Pompeu Fabra, Barcelona Spain

11.30-12.00h Pausa cafè

12.00-13.45 h CORPUS PRÀCTIC: tots som comunicadors?

Professor Nicolás Lorite, Universidat Autònoma de Barcelona, Spain

Professor Xavier Laborda, Universitat de Barcelona, Spain

Professora Regina de Assis, Río de Janeiro, Brasil

14.00-16.00 h Esforzar-Simposi (Casa Asia, a Barcelona)

16.00-18.00 h Projecció de produccions audiovisuals i posterior

debat amb els ponents i el públic assistent.

18.00-18.30 h Conclusions

Si els pla de ruta és llarg i sembla prolix , tant de bo tingui la utilitat de guiar-nos en el cami que podem fer plegats durants els propers mesos!

MEMORIA DEL CURSO

2009-01-10T17:20:00.001+01:00

MEMORIA DEL CURSO.
Ernesto Rodríguez Pérez

Llegada la hora de la memoria, una gran sombra, como una nube de incertidumbres, se asoma sobre mi cabeza. Sabido es que, por cuestiones ajenas a la materia (más aún, por cuestiones muy ajenas a lo que son las ciencias del lenguaje en sí) no he podido asistir a clase con la debida regularidad. A cambio, he intentado subsanar mi ausencia física con una activa presencia en la red (basta ver el blog de la asignatura para percatarse de ello). No obstante, ahora toca hacer la memoria del curso, aunar los paradigmas cívico, epistemológico, analógico y hermenéutico en los estudios, las lecturas (y sus divagaciones) realizadas durante la asignatura. ¿Qué tenía de epistemológico el ensayo de Jesús Tusón sobre los prejuicios lingüísticos? ¿Cuánto había de epistemológico en la intervención de Josep María Català en las jornadas de la OETI? ¿Cuánto de analógico? ¿Y qué ocurre con la obra de Sebastià Serrano “Comunicació, societat i llenguatge”? Me temo que la respuesta pasaría por una especie de solución sincrética: se trataría de entender estas obras como un puente, desde el marco de la divulgación, entre varios de estos aspectos. Lo que quiero decir es que, por ejemplo el libro de Sebastià Serrano es una obra tanto hermenéutica (porque analiza e interpreta algunas obras sobre la materia de la lingüística –por ejemplo, ciertos volúmenes de Chomsky–), epistemológica (en cuanto a lo que tiene de introductoria a la disciplina de la lingüística, a modo de manual o de historia breve) como cívica, al ser su materia susceptible de ser trasladada al análisis del uso que de la lengua hacemos. Lo mismo ocurriría con la obra de Jesús Tusón: ya comenté en clase su espíritu sociológico (lo que lo entroncaría inevitablemente con la rama cívica), pero más allá de ser sólo eso, se antoja un volumen reflexivo y analítico, por lo tanto analógico (en este caso, centrándose en las semejanzas y diferencias entre lenguas –de poder y no – o entre dialectos). A lo largo de la asignatura se ha intentado aprehender la materia, se ha intentado asir desde varios frentes. Se ha buscado un corpus con el que trabajar y se ha pedido en el alumno que expusiese sus impresiones respecto a ese corpus que acababa siendo tan propio (porque no son los mismos nombres los que yo he escogido que los que ha podido escoger un compañero). Con todo, entre unos y otros se ha dado como resultado una amalgama de trabajos y de análisis mucho más amplia, un (si se me permite la expresión, por otro lado redundante) “corpus de corpus”, como si se tratase de una carpeta con subcarpetas. La premisa estaba clara: el lenguaje como objeto de estudio ¿Es el lenguaje la solución o es el lenguaje el problema? No han sido pocos los que a lo largo de la historia han tenido como epicentro de sus reflexiones el medio con el que hacían esas mismas reflexiones (esto es, su lengua). Sin ir más lejos, ayer mismo acabé de leer un breve ensayo que David Foster Wallace (uno de mis escritores favoritos, autor de obras como “La broma infinita” o “Extinción”) hizo sobre el ADMAU (A Dictionary Of Modern American Usage) de Bryan A. Garner. Se trata, el ensayo, de un texto de algo más de 80 páginas analizando los pormenores de dicho diccionario de uso de la lengua, lo que le sirve al autor como excusa para reflexionar en torno a la lengua en general y al inglés americano en particular. Recojo a continuación un fragmento en el que Foster Wallace, de una manera muy hábil, deja a las claras cuánto dice de nosotros mismos cuanto decimos y cuánto tiene la lengua de fósil arcaico inamovible:
Como a veces también decimos sobre los elementos de la moda y la etiqueta, la forma en que uno usa el inglés ya es una declaración en si misma o manda un mensaje, por mucho que esas declaraciones o mensajes a menudo no tengan nada que ver con la información que uno está intentando comunicar. Hemos acabado llegando inadvertidamente a una réplica más seria al descriptivismo filosófico, del hecho de que la comunicación lingüística no dependa estrictamente del uso y de la gramática no se deriva necesariamente que las reglas tradicionales del uso y de la gramática no sean más que decoraciones inconsecuentes. Otra forma de postular esta objeciones que el hecho de que algo sea decorativo no lo hace necesariamente inconsecuente, en términos retóricos, el rechazo burlón que lleva a cabo Pinker es muy mala práctica, porque deja en el aire exactamente la pregunta que está pidiendo a gritos. Inconsecuente ¿Para quién?
Una cuestión que aquí resulta crucial es que el parecido entre las reglas de uso y las etiquetas de la moda es más estrecho de lo que los descriptivistas filosóficos saben y mucho más importante de lo que sospechan. Tomenm por ejemplo, la afirmación descriptivista de que muchos usos del inglés, como por ejemplo los verbos irregulares, son arbitrarios, injustos, incómodos y arcaicos y, en general, un coñazo. Admitamos provisionalmente que estas afirmaciones son 100% razonables. Y entonces hablemos de pantalones. Pantalones de vestir o de sport. Yo les sugiero a ustedes que la prenda de vestir subtorácica masculina sean los pantalones y no la falda es algo totalmente arbitrario. Muchas otras culturas permiten al hombre llevar falda. Es algo restrictivo e injusto, ya que a las mujeres americanas se les permite llevar pantalones y falda, y que se basa únicamente en cierta costumbre arcaica (creo que tiene que ver con ciertas tradiciones sobre el género y la posición de las piernas, por las mismas razones por las que las mujeres se supone que tenían que caminar a mujeriegas y que las bicicletas de chicas no tienen barra) y en ciertos sentidos, también carentes de lógica. Las faldas son más cómodas, me imagino, que los pantalones. Los pantalones se suben, los pantalones dan calor, los pantalones pueden estrujar los genitales y reducir la fertilidad y al cabo del tiempo los pantalones rozan y erosionan ciertas partes de las piernas (dando con ello una salida irregular del bello de los hombres mayores), etc etc… pongamos por caso, aunque sea como mero experimento mental, que las que acabo de hacer son objeciones sensatas e interesantes a los pantalones como norma androsartorial. De hecho, digamos sí con nuestras mentes y nuestros corazones a la falda: la falda escocesa, la toga, la falda plisada. Soñemos con, o incluso en nuestro tiempo libre trabajemos por, una América donde nadie trace normas suntuarias y arbitrarias para nadie; donde todos podamos ir tan cómodos y aireados y libres de roces como queramos. Y aún así nos encontramos con que en la amplia cultura de masas de la América del milenio los hombres no llevan falda. Si usted, lector, es un hombre americano, y aunque usted comparta mis objeciones a los pantalones y sueñe, igual que yo, con un mañana americano fresco que no estruje los genitales, aún así sigue habiendo un 99’9% de posibilidades de que en un 100% de situaciones públicas lleve pantalones de cualquier tipo. Y más concretamente, si es usted un hombre americano y tiene usted un hijo americano, y si resulta que ese hijo viene a usted una tarde cualquiera y le anuncia a usted su deseo o intención de llevar falda en lugar de pantalones a la escuela al día siguiente, estoy 100% seguro de que va usted a intentar disuadirle de que lo haga. De que lo va a disuadir con firmeza. No importa que sea un radical antipantalones que tira cócteles molotov o un fabricante de faldas escocesas o el mismo doctor Steven Pinker. Va usted a ponerse serio con su niño y a ser normativo sobre una prenda de ropa arbitraria, arcaica, incómoda e inconsecuentemente decorativa ¿Y por qué? Bueno, pues porque en la América moderna, cualquier niño que vaya al colegio con falda, aunque sea por decir algo, una recatada falda de entretiempo hasta las rodillas, lo van a mirar todos y le van a hacer el vacío y le van a atizar y lo van a llamar monstruito un montón de gente cuya aprobación y cuya aceptación son importantes para él. En nuestra cultura actual, en otras palabras, un niño que lleve falda está haciendo una declaración que va a tener toda clase de consecuencias emocionales y sociales atroces para él. Ya se imaginan ustedes a donde va esto a parar. Voy a describir el argumento al que va encaminado la analogía de los pantalones en unos términos en que estoy seguro que serán simplistas. Sin duda hay libros enteros sobre pragmáticas o psicolingüística que se dediquen a desarrollar dicho argumento. Lo más extraño del caso es que nunca he visto a sus teóricos empleándolos en sus guerras. Cuando digo o escribo algo, hay de hecho muchísimas cosas que estoy comunicando. El contenido proposicional, es decir, la información verbal que estoy intentando transmitir, no es más que una parte. Otra parte la componen cosas sobre mí, sobre el comunicador. Esto lo sabe todo el mundo. Es una función del hecho de que existen mil formas de decir una cosa básica, desde por ejemplo “me ha atacado un oso” hasta “el puto oso casi me mata” hasta “ese coloso ursino ha hecho un intento de cenarse mi persona” etc. Añadan a eso la consideración Saussuariana /Chomskiana de que muchas frases mal construidas gramaticalmente también pueden transmitir el contenido proposicional “¡Oso ataca a tonto! Tonto mucho asustado”.

El símil textil, aún pareciendo a priori gratuito y vacuo, no creo que lo sea en absoluto. Nos viene a decir que en la lengua se puede encontrar esta misma fosilización del uso (un ejemplo es el de la irregularidad de ciertos verbos, así como el uso de ciertas construcciones sintácticas). Posteriormente, Foster Wallace explicará la tremenda aerodinámica del inglés negro americano en casos como el verbo to be. En este dialecto del inglés, todas las personas (e indistintamente sean en singular o en plural) se conjugan con el infinitivo. I be, You be, he be, they be, etc. Ahora bien, la lengua se ha fijado y su evolución tiene que luchar, como la falda, a un ritmo lento para poder establecerse. Con todo, este uso concreto de la lengua, aún siendo superior en ciertos aspectos, no es académico ni correcto (pese a ser correcto en el concreto entorno del inglés negro). Por otro lado, es la lengua el sello, el distintivo del uno, o el nosotros, frente a los demás. Foster Wallace habla de la inconveniencia de que él, por ejemplo, un escritor blanco aburguesado, se acerque a dos negros del Bronx hablándoles en inglés negro americano. Este gesto, lejos de considerarse un acercamiento o una aclimatación al medio, se antoja una intromisión (una especie de voluntad por devaluar el valor gregario de la lengua). En torno a cuestiones similares trabaja el mismo Tusón cuando nos dice que una lengua significa en tanto se asocia a un estado, o a un poder (y siempre teniendo en cuenta que esa asociación, de hecho, es inexacta y fácilmente desmontable), pero a la vez, una lengua es sólo eso, una lengua. Esto es, una manera de transmitir el conocimiento. Y no debiera ser nada más, pero lo es. La empresa de Foster Wallace, la empresa de Bryan Garner, o la de Tusón es trabajar con la lengua para ver en la lengua, al final, su función primaria y pura. A la vez, este trabajo, esta visión periférica, este esfuerzo analítico, nos dice que la realidad es que la lengua es mucho más. La lengua es sociedad, la lengua es ideología (la gramática descriptiva y la normativa, de hecho, distan incluso en ciertos puntos ideológicos políticos, señala Foster Wallace), la lengua a veces es poder y a veces es protesta. La lengua significa más de lo que dice porque, aparte de su contenido proposicional, nos retrata, nos desnuda y nos sitúa en el mapa social. La empresa del teórico es entender esta realidad, razonarla y diseccionarla hasta que emerge la idea primera: la lengua es lengua. Suena utópico dejarla sólo en eso, que no es poco, pero no se pierde nada por intentarlo.

Final de curs

2008-12-17T12:11:00.004+01:00

El final de les sessions lectives ens ha portat el magnífic present de les estimades participants. És la presentació de diapositives sobre les Jornades de l'OETI, el contingut de la qual figura a l'anotació cronològicament precedent a aquesta. Per tal d'expressar el meu agraïment us convido a veure la presentació i a gaudir de la narració i les il·lustracions que la composen. Aquí he recollit una aquarel·la de la María Teresa Pérez que representa la façana de la Universitat de Barcelona.
Quin goig de document ens heu ofert!

Jornades de l'OETI

2008-12-16T13:12:00.003+01:00

Amb aquest "Power Point" volem fer un petit homenatge a totes les persones que van participar en les jornades de l'OETI cel·lebrades els dies 13 i 14 de novembre a l'edifici Europa. Gràcies pels bons moments compartits
Jornades de l'OETI

Publish at Scribd or explore others: Linguistics Language

Imatges del Simposi del Laboratori de Fonètica

2008-12-11T15:10:00.005+01:00

Us convidem a veure el vídeo del Simposi que ha tingut lloc a la Universitat de Barcelona, per commemorar el 30 aniversari del Laboratori de Fonètica.

El Simposi ha estat organitzat pel grup de recerca en Fonètica de la UB, dirigit pel Dr. Eugenio Martínez Celdrán.

El laboratori de fonètica fa 30 anys

2008-12-11T13:30:00.003+01:00

És difícil parlar sobre la història de la Fonètica prescindint de les figures de dos lingüistes que, tot i estar separats per un gran espai temporal, comparteixen el fet de ser dos referents puntals en aquesta disciplina, parlem de les contribucions de Francis Lodwick, al segle XVII, i del fonetista espanyol Tomás Navarro Tomás (1884-1979).

En primer lloc, Francis Lodwick que va viure i teoritzar durant la revolució científica del segle XVII, destaca per proporcionar les bases que portaran a intentar assolir el propòsit dels científics de l’època de crear una llengua universal que permetés millorar la comunicació entre científics i que pogués arribar amb més eficàcia al coneixement.En 1652, Lodwick publica Ground-Work i amb ella s’encarrega d’analitzar el llenguatge, amb una perspectiva filosòfica, amb la intenció de proporcionar les bases per a la creació d’aquesta nova escriptura comuna al servei del coneixement científic universal. La proposta de Lodwick, tot i no és suficient per a assolir el repte lingüístic, parteix de la necessitat d’excloure del llenguatge tota ambigüitat o no identificació entre les paraules i les coses. La proposta de Lodwick, però, es diferencia d’altres propostes de l’època en el fet que el nostre lingüista proposa igualment la creació de noms segons criteris filosòfics i científics a partir de símbols però aquests no han de senyalar només la cosa sense possibilitat d’error, sinó que a més,aquests símbols poden indicar les característiques de la cosa. Per a la seva tasca Lodwick empra la representació accidental, amb la que pot veure assolit el seu doble objectiu: un llenguatge basat en símbols que representen el sons de les paraules i, que, a més, poden descriure les seves qualitats. El lingüista deixa en mans dels cientifics la creació d’aquesta nova llengua que partiria d’unes curtes arrels fixes que s’afegirien al lexema de la paraula. La simbolització d’una cosa no es farà segons Lodwick a partir d’un nom, sinó d’un número simbolitzats a partir d’unes línies en diferents posicions. La gran aportació de Lodwick la trobem, doncs, en el seu desig de conèixer l’ordre de les coses a la natura per així després poder dona’ls-hi noms que reflecteixin la seva essència.

La contribució de Tomás Navarro Tomás, per una altra banda, i ja situats en el segle XX,s’allunya més de la perspectiva filosòfica del llenguatge amb la finalitat de trobar una llengua universali es centra principalment en l’estudi fonètic i dialectològic d’una llengua, l’espanyol.La fonètica espanyola li deu a Navarro Tomás la introducció de nous mètodes d’estudi que van permetre ampliar i aprofundir en el coneixement fonètic de l’espanyol i, conseqüentment, van despertar l’interès per les investigacions dialectològiques a Espanya. Navarro Tomás, deixeble de Menéndez Pidal, va rebre formació sobre aquestes dues disciplines a les principals universitats europees, i en tornar a Espanya, en 1912, va dirigir el laboratori de fonètica experimental del Centro de Estudios Históricos de Madrid. En 1918 va publicar el seu Manual de pronunciación española i, posteriorment, va començar a dirigir el seu gran projecte, l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica, (ALPI). L’el·laboració d’aquesta gran obra dialectològica suposava la curosa dedicació no només de Navarro Tomás, sinó de un gran grup de lingüistes (Aurelio Espinosa, Manuel Sanchis Guarner, Francesc de Borja Moll, Aníbal Otero, Rodgrigo de Sá Nogueira,…) que van viatjar pels diferents indrets de la geografia espanyola carregats d’il·lusió, paciencia i curiositat per percebre les diferents peculiaritats dels dialectes i parles que trobaven al pas. La recopilació d’informació de l’Atlas es va veure frustrada per la Guerra Civil. Navarro Tomás es va emportar tota la informació recopilada a l’exili i fins l’any 1951 no la va retornar a Espanya. En 1962, va aprèixer el primer volum de l’ Atlas a Madrid, però la resta no es varen publicar.

L’aportació de Navarro Tomás, però, no es restrigeix als estudis fets per a l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica, sinó que el fonetista espanyol és autor de diverses obres sobre fonètica de l’espanyol, com per exemple: Manual de Pronunciación Española, 1918, Manual de Entonación Española, 1948, Estudios de Fonología Española, 1946, El Español de Puerto Rico, 1948, Documentos lingüísticos del Alto Aragón, 1957.

El recorregut que hem fet per les trajectòries i les aportacions d’aquestes dues figures capitals per a la Fonètica intenta ser una forma de felicitar i agraI´r la tasca que s’ha realitzat durant aquests anys al Laboratori de Fonètica de la Universitat de Barcelona

OETI: Josep María Catalá.

2008-12-07T16:39:00.001+01:00

Josep María Catalá, en un discurso brillante dado el jueves en las jornadas OETI, reflexionó en torno a la sociedad del conocimiento y del saber, para lo cual se sirvió, de entrada, de una crítica al proceso de Boloña, el cual, dijo, se ha llevado a cabo escondiéndose precisamente de los procesos de reflexión. Alrededor de una premisa a priori sencilla (Saber es poder y poder es saber, esto es, el poder impone un tipo concreto de saber), Catalá indaga en la permeabilidad del conocimiento y del saber con respecto a los intereses económicos y políticos. La información, en la sociedad, se transforma en señales, y las mismas son maleables. Vayamos un paso más allá ¿Cómo se piensan a sí mismas las sociedades? Actualmente se impone el mensaje vacío de que vamos hacia la sociedad del conocimiento (el mismo visto como un pequeño avance con respecto al concepto de información porque, al mismo, se le añade la reflexión). ¿Es este mensaje cierto? La figura de la sociedad de la información sería la biblioteca (contenedor estático de datos). En la sociedad del conocimiento los datos se convierten en mercancía (y en ello estamos ahora), por lo tanto, es prioritario dar un salto hacia lo que Catalá llama la sociedad del saber. En esta sociedad la figura tópica sería Internet. En la sociedad del saber se recupera la capacidad de reflexión y de debate, el papel proactivo del receptor de esa información que ya ha dejado de ser estática. Así pues, se trata de un saber que se construye constantemente. Catalá habla de tres niveles relacionados con esta nueva plataforma de la sociedad del saber:
- Deontológico: es el enfrentamiento sobre el dominio de la realidad. Un ejemplo es el neoconservadurismo yanqui y su voluntad por cambiar el discurso y los parámetros de lo que es real. “Vosotros interpretáis la realidad, nosotros creamos otra”
- Representacional: en la sociedad del espectáculo, la ruindad real está al servicio del entretenimiento. Otrora, enfrentarse a la imagen y demonizarla es una postura regresiva. Existe una dicotomía entre la imagen y el texto, y es oportuno entender que el texto no ganará a la imagen si no se alía con ella. Dentro de este nivel representacional, es importante la figura del videojuego como herramienta socializadora que, anteriormente, ejercieron el cine o la novela.
- Tecnológica: se trata del pensamiento materializado en unos aparatos. La ciencia ahora es tecnociencia, se ha ideologizado.

Tras dejar claros los tres niveles que articulan las plataformas de la sociedad del saber, Catalá acabó su discurso deteniéndose en el concepto de Interfaz, esto es, las imágenes que controlan la relación entre usuarios y programas. La misma materializa lo que tenemos en mente, y es perfectamente aplicable a la verdad de que en Europa existen exactamente los mismos problemas que en África, no obstante bajo una capa (o, mejor dicho, tras una interfaz) de realidad que no es la que está. Ver estas capas, como una piel de cebolla, reflexionar en torno a ellas e intentar entenderlas, es una labor aprehensible a la que no tenemos que renunciar.

Ernesto Rodríguez.

Dues grans aportacions a la historiografia espanyola

2008-11-20T14:02:00.002+01:00

Em plau presentar-vos dos llibres ben interessants sobre historiografia lingüística a Espanya.
2008: Dos relatos de la historiografía lingüística en España

Get your own at Scribd or explore others: Language Linguistics edit.um arco libros

Jürgen Habermas i la comunicació

2008-11-14T20:33:00.001+01:00

El reperpotri de pàgines de la Història s'maplia amb aquest document de l'Ana Delgado sobre la figura de Jürgen Habermas i el seu pensament sobre la ocmunicació.

Jurgen Habermas i la comunicació, per Anna Delgado

View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: lingüistica habermas)

PÁGINA DE LA HISTORIA

2008-11-13T15:49:00.001+01:00

CORPUS DE OBRAS INSCRITAS EN LAS CIENCIAS DEL LENGUAJE.
(Enciclopedisme i llengua, desde su vertiente analógica. )

JESÚS TUSÓN: LOS PREJUICIOS LINGÜÍSTICOS
Por: Ernesto Rodríguez.

Estamos ante un libro para mentes abiertas. Los prejuicios lingüísticos (Traducción libre del propio autor de su celebrado “Mal de llengües. A l’ entorn dels prejudicis lingüístics”) apuesta por un discurso integrador y claro, desenredado, y con la voluntad (a priori) de marcar un territorio, el de la lengua, que es de pura libertad. Tusón empieza discerniendo entre juicios de hecho y juicios de valor. Estos últimos, que exponen opiniones, y aplicado hacia las realidades lingüísticas, componen el principal tema del libro: Traza la idea de que poco o nada dista de un prejuicio lingüístico, que da valor a una lengua y a su pueblo, de una manifestación racista. El prejuicio, pues, se constituye como una herramienta de una lengua poderosa (esto sería: un pueblo poderoso) en su paradójica empresa de silencio. Con todo, hablamos de un estancamiento ideológico, demasiado cercano al antiguo Ptolomeo y su geocentrismo.
Seguidamente, el libro aborda un somero recorrido histórico y pone en solfa los picos prejuiciosos que en el mismo se dan. Desde el mismo Platón, que denunciaba la alteración de la lengua como objeto sagrado. El autor reflexiona sobre la misma como puro vehículo efectivo de un mensaje. Entonces, Platón y un granjero estarían a la misma altura. Siguiendo con este recorrido, nos detenemos en la eclosión y las andanzas de las lenguas romances, la función legitimadora de los gramáticos y los esfuerzos, como por ejemplo los de Dante con su De vulgari eloquentia, por reivindicar esas “degradaciones” del latín. Posteriormente, el Romanticismo haría un uso perverso de las consideraciones que con respecto a la lengua hicieron los autores antiguos (definiendo a la misma sencillamente como una manera de hablar) en pos de su empresa nacionalista. Partiendo de su asunción de que lengua y pueblo son una sola cosa, el Romanticismo se pone en entredicho en la obra de Tusón. Pone los números sobre la mesa y vemos que hay más lenguas que naciones. Otra de las ideas desnudadas en el libro son las clásicas concepciones de que, por su musicalidad, unas lenguas son mejores para ciertas realidades que otras. Tusón discute la afirmación trasnochada de Dámaso Alonso de que el español sea la mejor lengua para hablar con Dios (He aquí un dato reseñable del libro: la mayoría de ejemplos peyorativos de una lengua o de alguno de sus hablantes, coincidencia o no, son de la realidad castellana. Aún siendo una obra, como decía, que apuesta por la amplitud de miras, se destila una cierta actitud de denuncia que la hace poco objetiva), así como en la Enciclopédie dirigida por Diderot se recogía un artículo en el que se catalogaban las lenguas por sus características de musicalidad y uso. Estas catalogaciones absurdas, dice, establecen los cimientos del discurso prejudicativo (Y en ello, la ya nombrada perversión. Un ejemplo sería el intento de asumir el francés como lengua de Revolución y de libertad) Otros estudios de esa misma época, talmente prejudicativos, son los que asocian las lenguas con el clima, y su consiguiente división entre lenguas del norte y lenguas del sur.
La tónica general, explica Tusón, es el nacionalismo de cada autor y su lengua. Esto es: la mejor, para cada uno, es la suya. Tusón prefiere, no obstante, hablar de lenguas fuertes y lenguas débiles en cuanto a vehículos de intercomprensión de pueblos fuertes o pueblos débiles (lo cual, de alguna manera, asocia lengua con pueblo, algo que el mismo Tusón se había encargado antes de denunciar, con lo que el libro cae en una aparente contradicción en la que reincide). Siguiendo esta línea, nos habla del imperialismo lingüístico y de las tres posibles maneras de convivencia entre las lenguas fuertes y débiles:
- Situación esquizoide en que los hablantes de la lengua débil aceptan la nueva y fuerte y limitan el uso de su lengua primera a la poesía y el entorno íntimo.
- Reacción defensiva en la que se clama, no ya por la igualdad de ambas, sino incluso por la superioridad de la lengua débil.
- Intento por equiparar ambas lenguas como lenguas de uso y vehículos de mensajes, sin más.
Para estos tres casos, Jesús Tusón nos habla de diferentes interpretaciones y reivindicaciones del catalán a lo largo de la historia. Su innegable voluntad por permanecer imparcial y no pronunciarse se suele poner en jaque de una manera incontenible mediante el uso de unas lenguas concretas para unos ejemplos concretos y otras para otros ejemplos, con lo que acaba estableciendo una asociación automática entre unas realidades y otras.
Continua el libro hablando del papel de la educación en la transmisión de estereotipos (lo cual se relaciona, de alguna manera, con los prejuicios de musicalidad y uso anteriormente mencionados). En este apartado, vamos desde las supuesta dificultad de algunas lenguas (para ver lo fútil de esto, el autor desarrolla un hábil ejercicio de extrañamiento con respecto a la propia lengua. Desde esta nueva distancia vemos la dificultad de nuestra propia lengua, que no nos parece tal). Esto nos sirve para reflexionar sobre un hecho: el prejuicio puede venir dado por la simpatía o antipatía que nos provocan sus hablantes. Otro prejuicio popular es el del número de hablantes. Una vez ya se ha dicho que el número de lenguas supera con creces al de países, el autor cae en la trampa de hablar de la unidad del catalán. Digo esto por el acertado análisis que hará unas páginas después: “Tómese una porción de dialecto y añádasele un buen chorro de empuje histórico: la lengua está servida”. Esta frase la pronuncia el autor (una vez más) para hablar del origen del castellano como lengua y no como dialecto. En este caso, no se nos presenta al catalán como una lengua servida por el empuje histórico ni como una lengua que se impone. No obstante, como decía, poco antes se había caído en la tentación de hablar de la unidad del catalán en los países catalanes. Lo que quiero decir es que la amplitud de miras es sospechosamente oscilante. Se contempla la amplitud para entender al castellano como un dialecto impuesto sobre el resto y convertido en lengua, pero no la del, por ejemplo, valenciano para ser “otra” lengua que no se llama “catalán”. Si yo, a mi vez, pongo el acento una y otra vez como un soniquete en estas dobleces del discurso de Tusón es precisamente porque lo he recibido como un texto descaradamente ágil y abierto, y estos sutiles ejercicios críticos le hacen, en mi opinión, perder poder al mensaje. Otro posible defecto es lo doctrinal del discurso. En los prejuicios culturales, Tusón parece asumir la estulticia del vulgo que se deja influir por una serie de gente perniciosa (a la que él, claro, tiene bien calada). En estas nos encontramos cuando hablamos de la especialización concreta de algunas lenguas y sus léxicos. Muy interesante, por cierto. El léxico de una lengua, señala el autor, es exactamente todo lo amplio que su realidad necesita. Luego viene la reflexión reveladora (de las cuales el libro está lleno, lo que es de agradecer, dejando de lado si las reflexiones o los datos van o no cargados de voluntad ideológica o incluso panfletaria): la tenencia de una literatura no engrandece una lengua en su faceta pragmática. Tanto el registro alto como el bajo tienen la misma riqueza y son talmente efectivos en su principal función: el éxito comunicativo.
Antes de abordar los prejuicios geopolíticos, el libro se detiene en el pantanoso asunto de las lenguas y los dialectos. La idea que de este apartado podemos sacar es que, las más de las veces, el ensalzamiento de una lengua por encima de un dialecto se debe a cuestiones extralingüísticas, como los poderes políticos, judiciales o militares. Como dije anteriormente, el ensalzamiento del castellano es el ejemplo que Tusón ha creído más oportuno para hacernos entender esto. Seguidamente llegamos al último apartado del libro, en el que se atiende a los prejuicios geopolíticos. Empieza aquí hablando de los cegados con su propia lengua (para ello, como si fuese una cuestión de puro azar, nos remite a un ejemplo de Lapesa y sus opiniones delirantes sobre la grandeza del castellano). Seguidamente, vuelve a su crítica a las posibles resonancias románticas de identificar lengua con pueblo. La tesis parece clara: las lenguas son sus gentes y estas gentes, entendemos, conforman un abanico de sociedades, las unas más tecnológicas que las otras, unas más bélicas, otras más creativas. De cualquier manera, las lenguas no tienen puños ni disparan, las lenguas no escriben ni opinan. Son, como a fin de cuentas es este libro una suerte de ensayo sociológico, el afortunado resultado del hombre en contacto con el hombre.

Jornades de l'OETI i la història com a narració verídica

2008-10-13T11:04:00.006+02:00

A les Jornades de l'Observatori Europeu de la Televisió Infantil, OETI (Barcelona, 11 al 14 de novembre de 2008) es tracta enguany les "naratives de la comunicació". La nostra contribució versa sobre els components narratius de la Història i, més concretament, sobre els fonts memorialístiques de dos protagonistes dels esdeveniments de la Segona Guerra Mundial: el ministre nazi d'armament Albert Speeer i l'historiador Joachim Fest. Podeu veure una presentació del contingut de l'exposició. I també un vídeo que recull imatges històriques i anotacions d'orientació sobre el seu contingut. Si us ve de gust, podeu consultar el text de la ponència.