The Object of Linguistics in Historical Perspective

En aquesta entrada del blog no pretenc explicar res que no s’hagi dit ja a classe o a les presentacions en power point de l’assignatura. Jo, personalment, vaig trobar l’article de Bugarski prou interessant, i per això vull presentar-lo aquí, sense fer-ne, però, un gran anàlisi. Simplement he pensat que estaria béfer-ne un resum, d’una manera una mica redactada, per a tots els que, per una raó o una altra, no van poder-se’l llegir.

The Object of Linguistics in Historical Perspective, de Ranko Bugarski

Són molts els àmbits d’estudi que toquen, d’alguna manera, el llenguatge: la psicologia, la literatura, la filosofia, la neurologia, la sociologia... Però cap d’aquestes disciplines tenen com a focus central el llenguatge en si mateix. És per això que la lingüística enfoca el fenomen del llenguatge des de dins, és a dir, com a objecte d’estudi. Tot i això, no és fàcil de determinar quin és el subjecte del “llenguatge en si”. Els lingüistes mateixos mai s’han acabat de posar d’acord sobre quin és, ja que cada punt de vista se centra en un àmbit del llenguatge, de manera que podem dir que el punt de vista crea l’objecte d’estudi. Per tant, més enllà de “la lingüística és l’estudi del llenguatge”, no podem en establir una definició més estreta.

Durant tota la vida de la lingüística hi ha hagut molta especialització, moltes tendències diferents. Si ens restringim als 200 últims anys, aquestes tendències es poden classificar en quatre corrents o paradigmes (els que vam veure a la classe del 7 de novembre):

— Filològic: és de caràcter diacrònic, considera el llenguatge un document històric, estudia textos i és molt proper a la historiografia i l’arqueologia. Es va desenvolupar durant el segle XVIII i inclou els comparativistes i els neogramàtics.

— Filosòfic (i sociopsicològic): s’interessa pel llenguatge com un mitjà de cognició i expressió de l’ésser individual i social de l’home. Està relacionat amb àrees com l’estètica i l’estilística. Grans autors d’aquest paradigma són Humbodlt, Sapir i Saussure (tot i que també apareixen al següent).

— Empíric (i descriptivista): tracta treball de camp i sovint llengües que no han estat documentades, de manera que s’enllaça amb l’antropologia cultural. Bloomfield n’és un representant.

— Axiomàtic: és on neix la lingüística moderna, amb autors com Saussure, Chomsky i Hjelmslev. Estudia la natura de les relacions, les oposicions, les categories i les regles subjacents del sistema del llenguatge i relaciona la lingüística amb la lògica, les matemàtiques i les ciències de la informació modernes.

Un dels problemes que han preocupat diversos autors durant anys és la qüestió de l’autonomia de la lingüística. Durant molts anys ha estat subordinada a la lògica, la història, la biologia, la psicologia i la filologia, de manera que calia una independència respecte d’altres camps del saber. Calia una metodologia específica, que es considerés una ciència autònoma. Va ser entre els anys 20 i 50 del segle XX, amb l’estructuralisme, que més es va predicar aquesta idea. Avui en dia, però, l’autonomia de la lingüística ja no és interessant, no es discuteix perquè ja fa anys que s’ha consolidat com a disciplina i és ben present a les universitats de tot el món.

Un altre problema és si la lingüística es considera una ciència natural, social, empírica, axiomàtica... Doncs bé, simplement combina elements de totes aquestes. Es diu sovint que és la disciplina més científica de les humanitats i la més humanística de les ciències.

Què és, històricament, lingüística? És a dir, quan podem considerar que comença la lingüística? És una pregunta complicada, ja que depèn de quina part de tota l’existència dels estudis sobre el llenguatge es pren com a crucial, com a criteri separador:

— Si considerem que els primers estudis descriptius, basats en una sola llengua o en especulació filosòfica, són suficients, la lingüística comença fa uns dos mil cinc-cents anys: els grecs.

— Si ens fixem en els estudis ja sistemàtics, comparatius i empírics d’autors com Grimm, Bopp o Humbodlt, la lingüística comença al segle XIX.

— Si, finalment, prenem les bases teòriques de concepció estructuralista i metodologia analítica, l’estudi del llenguatge no té gaire més de cent anys.

No hi ha cap base teòrica per afirmar comença pròpiament la lingüística, tot i que no és fins el segle XIX que realment adquireix uns fonaments teòrics, formats, sistemàtics i professionalitzats. En qualsevol cas, sí que es pot ben dir que en aquest camp, con en molts d'altres, les parts són més velles que el tot.

Potser, com va dir la Gemma a classe, és un article complicat, poc pedagògic. Però trobo que, un cop superat aquest obstacle, presenta unes quantes idees realment útils per a tothom qui estigui interessat en la lingüística en general (i en la seva història també, evidentment). Bugarski dóna una sèrie de pautes per entendre el desenvolupament de la nostra disciplina (els paradigmes, els tres criteris de datació, etc.) d’una manera concisa i efectiva.