Un recorregut global per la història de la lingüística

Černý, Jiří (1998) Historia de la lingüística. Cáceres: Universitad de Extremadura. 532 pàgines.

El lector que tingui a les seves mans l’interessant manual Historia de la Lingüística de Jiří Černý (Hradec Králové, República Txeca, 1936) de seguida que faci un cop d’ull a l’índex s’adonarà que és una obra completíssima. A diferència d’altres manuals, Černý es remunta als orígens de la disciplina fins a arribar a les noves disciplines a través de vint sengles capítols que omplen 500 pàgines.

La narració, doncs, és global i no és limita a ser un simple relat, una simple narració d’aquells fets o d’aquelles corrents que han anat marcant la història d’aquesta ciència. Černý acompanya la historia amb el seu tarannà crític, valorant la repercussió i la contribució de cada escola o disciplina en el desenvolupament de la lingüística. Les interpretacions de l’historiador esdevenen una referència molt interessant que ajuda a copsar la història de la lingüística, molt especialment si el lector tot just s’està introduint aquest camp.

Černý comença la seva Historia de la Lingüística amb una introducció acurada que orienta al lector. Així, l’autor delimita amb claredat què és la lingüística i què estudia, quines són les funciones del llenguatge, alhora que també esmenta algunes teories sobre l’evolució lingüística i l’origen de l’escriptura. Tot seguit, se situa en el període prehistòric i el període antic (destacant Mesopotàmia, Egipte, Aràbia en el primer; India, Grècia i Roma en el segon), del qual ja es conserven documents escrits i també teories sobre la llengua (capítols 2 i 3).

Un cop arribats a aquest punt, l’autor s’endinsa en el segle XIX (a partir del capítol 4), un segle clau en la historia de la lingüística, ja que per fi comença el període científic de la mateixa: la llengua es comença a analitzar de manera acurada i objectiva. És cert que potser l’autor (a l’igual que la gran majoria d’autors en els seus manuals) aprima massa el període prehistòric i precientífic i se centra massa en el període científic de la disciplina, però és comprensible ja que es tenen a l’abast més dades i estudis d’aquest últim.

En qualsevol cas, el narrador s’hi endinsa a través de l’exposició de les diverses escoles lingüístiques. Primer esmenta Saussure i l’estructuralisme (capítol 5), que proposa una nova concepció dels fets relacionats amb el llenguatge (es considera com un sistema en el qual els diversos elements ofereixen entre si una relació de solidaritat formant una estructura). Després, arriba l’Escola de Praga i la lingüística funcional (capítol 7). La llengua és considerada com a vehicle de la comunicació. I es posa èmfasi en la doble articulació del llenguatge (fonema i morfemes). L’escola del Copenhaguen (capítol 8) porta a l'extrem els plantejaments de Saussure i introdueix la lògica i la matemàtica per a l'estudi del llenguatge. Després, l’autor dedica un capítol a les altres escoles estructurals d’Europa (capítol 10) i un altre (capítol 11) a la gramàtica generativa transformacional.

Tot seguit, el manual se centra en l’aparició sobre les corrents i disciplines que sorgeixen a partir de la segona meitat del segle XX i que són cabdals en la lingüística actual. Així, l’autor parla de la lingüística computacional (capítol 15), la psicolingüística i la neurolingüística (capítol 17), la sociolingüística i l’etnolingüística (capítol 18), la semàntica i la semiòtica (capítol 19) i la filosofia del llenguatge (capítol 20), que a mode de cloenda es planteja qüestions sobre la naturalesa del llenguatge i el sentit de tot plegat.

L’autor recull tota la història de la lingüística amb un clar afany pedagògic i divulgatiu, cosa que el lector pot copsar des de bon començament. Així, el llenguatge que utilitza Černý és planer i precís, aspecte que sense dubte facilita que la lectura sigui fluida. De fet, la traducció del text original en txec (que es va publicar tan sols dos anys abans de l’original) l’ha fet el propi autor, la qual cosa garanteix que allò que l’autor ha volgut dir és justament allò que llegim en la traducció i no allò que ha interpretat el traductor de la obra.

En aquesta línia pedagògica i divulgativa, també ens trobem, a l’inici de cada capítol, un breu llistat dels diferents aspectes que es tractaran i una acurada contextualització, mentre que al final de cada capítol s’explica l’estat actual (si és important, si està obsolet...) del corrent o disciplina analitzats. A més a més, es digne d’esment el ventall de recursos que acompanyen al text: esquemes, gràfics, quadres (fins i tot comparatius), diagrames, fotografies.... Tots aquests aspectes fan, en definitiva, que aquest manual sigui una bona referència per a qualsevol interessant en la història de la lingüística.