La projecció de l'estructuralisme, en paraules de Ramon Cerdà

El professor Ramon Cerdà va impartir la conferència “L’estructuralisme, inici i inspiració”. L’acte, que va tenir lloc l'1 de març, forma part del cicle sobre Història de les idees lingüístiques promogut per les Universitats de Barcelona i Autònoma de Barcelona.

Les imatges que reproduim són una fotografia de Ramon Cerdà i, en una de les seves facetes com a dibuixant, un autoretrat en forma de caricatura.

Ramon Cerdà va aportar a la sessió una gran capacitat didàctica i un coneixement extensíssim. Com va indicar, la història de l’estructuralisme dóna per a moltes hores d’exposició i debat. Per tant, el repte que va haver de superar és la dificultat de recollir allò essencial i, alhora, de satisfer les diverses inquietuds de l’auditori. I ho va aconseguir de plenament.

L’exposició va aportar primerament unes referències històriques sobre el paradigma anterior a l’estructuralisme, el del comparatisme i la neogramàtica. I a continuació va exposar la font conceptual de l’estructuralisme, a redós del fonema. La contribució de Ferdinand de Saussure va ser determinant per donar una empenta definitiva a una perspectiva que agrupava elements prou coneguts en un paradigma brillant i renovador.

Aquestes qualitats no van ser evidents per als contemporanis. Tot necessita el seu temps, com es sabut. En el cas de l’estructuralisme, des de l’edició pòstuma del Curs de lingüísticageneral en 1916 pels deixebles de Saussure, Charles Bally i Albert Sechehaye, va caldre esperar al Congres de La Haia de 1928, en el qual els formalistes russos del cercle de Praga, Trubètzkoy i Jakobson.

El desenvolupament de l’estructuralisme s’ha nodrit de múltiples fonts. A l’exposició han aparegut el Cercle de Praga, el Cercle de Copenhague (Hjelmslev) , el corrent nord-americà (Bllomfield, Harris, Sapir) o les figures europees de Martinet, Malmberg, Cosseriu, Pottier i Alarcos, entre d’altres.

Presidint aquest desplegament per països i continents, al llarg del segle XX, trobem la figura de Ferdinand de Saussure (1857-1913). Aquest autor, que va excel·lir com a neogramàtic i que va capgirar els estudis sobre el llenguatge, és la clau de volta d’un tomb lingüístic que és plenament actual. Ho és, en especial, per als estudis d’història de la lingüística. Una anècdota sobre la pervicència del llibre de Saussure (Bally-Sechehaye) és que als anys setanta, els estudiants de primer de Filologia teníem com a manual de llengua el Curs de lingüística general.

Les imatges de tancament són dos retrats del mestre ginebrí, Ferdinand de Saussure.